Manel Camp
El pianista presenta, amb un quartet de jazz, ‘Tangram', últim capítol d'una trajectòria d'afany investigador i convicció mediterrània
“En música és clau explicar allò que som“
Unit a Matthew Simon (trompeta), Horacio Fumero (contrabaix) i Lluís Ribalta (bateria), tres músics amb els quals acumula més de vint anys d'aventures compartides, el pianista manresà acaba de publicar el disc Tangram (Temps Record).
Què és un tangram?
El tangram és un joc xinès. Una estructura de set peces que, si les combines, arribes a una infinitat de formes diferents. La música són set notes i, combinades, et porten també a diversos destinacions. El tangram, doncs, m'era útil per explicar com, a partir d'una forma determinada, improvises i obtens sons i sensacions diverses.
La relació entre música i geometria és més profunda del que ens pensem?
Sí, sobretot en la música contemporània. En el jazz, però, així com també en altres músiques inspirades en sentiments, no hi té tant a veure, però, així i tot, la geometria, l'arquitectura, són les que fan que una composició s'aguanti, ja que els fonaments –la melodia, l'harmonia– han d'estar ben combinats per tal de mantenir l'obra ben dreta.
Saber escoltar és la gran virtut que cal tenir per tocar música com la que fan vostè i el seu quartet?
És la base. Improvisem i, per tant, tot marxa en funció del que es va creant en cada moment. De tota la història de la música, qui més sap escoltar és el músic de jazz.
Es definiria com a músic de jazz, amb la gran quantitat d'estils que toca?
No sóc un músic específic de jazz, però el jazz sempre ha estat present en el que faig. He fet música popular, clàssica, cobla... Al darrere, però, sempre hi ha un mateix concepte de creació i improvisació. Mai toco res igual.
Què el condueix a fer tantes coses diferents i, a més, a fer-les bé?
La curiositat, però també la necessitat. Les ganes d'investigar m'han portat a no casar-me amb un únic llenguatge. M'agraden molts tipus de música. He estat molt a prop de la música clàssica perquè, segons la meva opinió, si volies estudiar música, no tenies cap altra opció. M'encanta fer música de cinema i he tingut la sort de fer-ne força. També he estat a prop, per convenciment artístic i de país, de la cançó i de la música popular.
Què vol dir, per a un músic, tenir sentit de país?
Portar-lo a dins i, per tant, sempre que fas alguna cosa, permetre que surti. A vegades he intentat fer coses que no sonessin tan específicament catalanes, però si allibero la meva consciència, sempre surt aquesta lluminositat en les melodies tan mediterrània. A totes les escoles on he ensenyat he defensat que qualsevol música que fem l'hem d'enfocar sempre des de la nostra perspectiva particular.
Quin és el gran consell que dóna als seus alumnes de l'ESMUC?
Em té preocupat, des de sempre, la comunicació: establir un contacte amb el que escolta el que fem, més enllà de la tècnica. Que tinguin clar què expliques i com ho expliques. Per això, en música és clau explicar allò que sentim i allò que som. Si som prou honestos per trobar el nostre món interior i prou capaços de comunicar-ho, haurem trobat una de les millors aventures on poder estar.