“Actualment ser 2.0 és un fet social ineludible”

La nova economia té un patró digital que la defineix. Entre aquests apareix un nou model que respon a la participació global dels usuaris, els anomenats prosumidors. Quan aquests actors fonamentals participen les denominades xarxes socials apareixen com a escenari econòmic. Dubto que una xarxa social sigui un negoci per ella mateixa, ni tan sols un espai per fer negoci, és un territori de participació on cadascú interpretarà si pot o vol fer negoci.

Ser 2.0 no pot ser una elecció, és un fet social ineludible lligat a l'ésser humà del segle XXI. Respon a la impossibilitat d'amagar-te darrere un full de diari o d'un format unidireccional, és l'obligatorietat individual de participar en un entorn complex i dinàmic anomenat vida, tal com s'entén avui en dia.

He liderat projectes de modernització digital o de gestió de comunitats electorals per molts partits i mandataris arreu del món. Amb CiU, com a França, a Colòmbia i ara a Panamà o Mèxic, el que faig és generar mecanismes d'una cosa que anomeno “política augmentada” que obliga a captar la intel·ligència social per fer acció electoral i transformar-la (si vol el que guanya) en una acció de govern molt més oberta. No sempre ho fan, per desgràcia.

Fa més d'una dècada que veig el món com una oportunitat per emprendre, per decidir què vull fer en cada moment. Ho he aconseguit i ara, fins i tot, ajudo pimes catalanes a internacionalitzar-se. A Sillicon Valley de San Francisco, al South Valley de Los Angeles, a Boston, a Panamà, a Costa Rica, a Colòmbia i a Xile tenim equips treballant en diversos projectes per tal de fer realitat un somni. Al final emprendre és materialitzar somnis.

Bàsicament entenent que això no és una situació transitòria, si no un nou escenari econòmic en què hem de buscar nous models de negoci per a una economia totalment digitalitzada i socialitzada. L'atur, que no es reduirà, respon a una realitat molt més estreta on no hi cabem tots, com a mínim no pas de la mateixa manera.

Una mica tots. Des de la mateixa administració que no és capaç de donar impuls amb polítiques actives que estimulin l'emprenedoria en comptes del que fan ara –comprar-la–, i també és culpa de la cultura que castiga el fracàs i la bogeria. En el nostre entorn, fracassar és un delicte moral, un sotrac del qual és difícil aixecar-se, en comptes de representar el que realment és: un mecanisme per aprendre.

A Espanya, quan l'estat intervé es converteix en un inconvenient. No s'és capaç per culpa d'un model antic de gestió que no s'adapta al que necessita una societat angoixada com la nostra. Als EUA encara es més impressionant, ja que amb dos dies i 300 dòlars tens una empresa en marxa.

La classe mitjana està desapareixent tal com l'enteníem fa uns anys, el desequilibri augmenta i en aquesta diferència apareix un nou estrat social definit com a mileuristes que substitueixen a poc a poc aquella classe mitjana.