“Ara els catalans estem vençuts en tots els fronts”

Hi ha una cosa que sempre se'm pregunta i em sorprèn que la gent no s'ho cregui: no hi ha hagut mai res previst, mai. Quan tenia 17 anys jo no volia cantar, no volia cantar i em van fer entrar als Setze Jutges sense voler ser jutge, perquè en Josep Porter, que era un pesat, venia cada dia a la meva pensió de Girona a insistir-me. I jo no volia ser vinater (sóc abstemi), però era a Porrera perquè m'havia de morir i hi feia cançons; de cop i volta hi van haver les inundacions, la gent es va desmoralitzar molt i vam dir: “Vinga, fem un celler!” I tampoc sóc armador de vaixells al Senegal. Tot això és només una manera de ser. No ho veig tant com donar, sinó com una manera de participar de les inquietuds de la gent. Vinc de família burgesa i de dretes i potser aquestes ganes de participar m'han fet ser d'esquerres i catalanista i independentista i no sé quantes altres coses. Tot això és coherent amb una manera de ser, però no és ni meritori ni res. És així, d'aquesta manera i ja està.

Vaig enviar els estatuts a la meva amiga Montserrat Tura, que era aleshores la consellera de Justícia, perquè em dirigís a qui tocava i així ho va fer. I aleshores va venir la gran sorpresa quan vaig saber que inscriure aquí la fundació era molt car. Per a mi representaven molts diners, tenir cinc milions de pessetes bloquejats, deu milions més si et retiraves... I vam plantejar-nos què fer perquè ja havia pagat la primera barca al Senegal. I de cop i volta, l'advocadessa em diu que a Espanya constituir la fundació val la meitat. Al ministeri només immobilitzen un milió i escaig de pessetes. És a dir, de cop i volta jo tenia diners per continuar el projecte i, a més a més, la indignació.

Sí. Vaig pensar: “Com a militància, marxo a Madrid. Perquè no pot ser. Ha arribat el moment de dir que no pot ser que ens costi tant ser catalans, i encara més en causes d'aquest gènere”. Com pot ser que ser solidari i català costi el doble? Per això ens vam inscriure a Madrid.

No. No he volgut molestar gens la Tura mentre ella era conse-llera i ens en vam anar a Madrid. Ara, que del meu cas se'n parli al Parlament em sembla molt bé, sempre i quan sigui
per arreglar la situació.

Jo el que dic és que és una llàstima que per tenir una fundació hagis de ser o un banc o un lladre. I que no pot ser que si ets una persona normal, amb uns certs mitjans, et posin tantes dificultats i et tractin com si fossis un banc o un lladre. Només he posat en marxa una eina per fer feina. A banda de reclamar que a les fundacions petites se'ns ha de fer la vida possible i pràctica, crec que cal entendre que cada fundació és un món diferent. Cal racionalitzar tot això i no pot ser que a tots ens tractin com a Millets o com a bancs. I a més a més hi ha el tema del greuge comparatiu, que és el més greu. No pot ser que al català se li torni a posar davant la disjuntiva que si vol ser català ha de pagar el doble. I aquesta vegada no és a Madrid, és a casa meva. I és per un acte de solidaritat. N'estic fart i no em dóna la gana, per això vaig anar al registre del Ministeri de Cultura.

Encantat i donant-nos facilitats. Que no em preocupés
de res, em van dir.

Hi ha dues potes que ja funcionen, el projecte de les embarcacions i la pesca i el dels ordinadors i l'escola. Si arriben diners seran per escurçar terminis en el pagament de les embarcacions o per poder fer una aula informàtica més potent. Déu n'hi do el marge que tenim encara per acceptar recursos,
però estem intentant planifi-
car una altra pota que té a veu-re amb l'activitat agrícola i si això funcionés necessitaríem molts diners. Si la fundació acaba tenint més diners per començar nous camins, a mi se me n'acudeixen uns quants.

Sí. Durant uns mesos a l'any
seré allí. Però la meva vida passa per Catalunya; la meva ànima és a Catalunya.

Tens tota la raó. Perquè hi vaig anar a parar amb una maleta; la vida m'hi ha portat. Aquí sempre que he tingut necessitat de col·laborar en alguna cosa ho he fet i no és que no tingui ganes de tornar a fer-ho. El que passa és que els camps en els quals em puc sentir pragmàtic són molt reduïts i potser hauria de compatir-ho amb algú més útil que jo. En canvi allà la rendibilitat de l'esforç personal es màxima.

Penso que el que faig també té conseqüència en aquesta lectura antiracista. No és atractiu que la gent digui que una persona coneguda d'aquest país “és allà” treballant? Tenia una necessitat vital de tallar un procés públic i el cargol necessitava tancar-se. I també havia de fer-me preguntes com: he d'entrar a Esquerra Republicana o a Solidaritat? Potser sí, per què no? Estic motivat per fer-ho, però hi ha la rendibilitat i aleshores crec que encara no és el moment. Perquè cremaré moltes coses només per fer un pas.

Quan hagi de fer el pas, que potser l'hauré de fer, haurà de ser en el moment que jo cregui que hi estic obligat. Seria un problema d'utilitat, de rendibilitat, de funcionalitat. Un dia m'ho pensaré, si la gent es torna boja i comença a donar diners per crear una plataforma per la independència camí d'Europa. Penso que és un gran error la manca de visió política sobiranista. El president de la Generalitat hauria d'estar cada dia en una cancelleria europea diferent, amb contactes continuats amb països com Flandes o Es-còcia. És a dir, què he de fer jo ara aquí. En canvi allà, sense moure quasi res, sense molestar quasi ningú, puc fer una
feina concreta i, a més, em sento molt ciutadà del món.

M'ho han ofert diverses vegades i recentment també, i fins ara sempre ha sigut que no. Tret d'una vegada que, en una circumstància molt concreta, en uns moments molt crítics, em vaig presentar pels Nacionalistes d'Esquerra, la resposta sempre ha estat que no per una qüestió de funcionalitat. I evidentment si mai entro en polí-tica serà en aquest sector. Però sincerament crec que ara sóc més útil des de fora.

Sincerament, on sigui més útil.

Sempre dic que aquest país és un país gràcies a ell mateix, un país que té cos i ànima i que crea els seus òrgans d'autodefensa, tot i que molta gent se n'ha volgut atribuir la salvació. Després dels últims sis o set anys, amb la discussió de l'Estatut, les punyalades a Maragall, Montilla, el PSC que no sabem què fa, Esquerra que fa disbarats... crec que estem en un estat de xoc. Si Catalunya és un país, si això és un país, crec que està malalt i ferit. Ara estem en un estat de postració i fem molt bé de reflexionar sobre els nous camins que s'han d'obrir. Que aquest vint o trenta per cent més d'independentisme vagi reflexionant i oferint noves etapes, perquè potser el vell independentisme ja no les ofereix. Ara els catalans estem al moment de la pallissa, vençuts en tots els fronts. El mapa s'ha aclarit, hi ha pedagogies que
no cal que fem, camins que no cal que seguim. Amb tot això,
de forma individual i col·lectiva, hem de reflexionar i plantejar-nos què fem ara. I tot i que a
mi m'ha emprenyat molt dir allò del viatge a Ítaca que sigui molt llarg –perquè ja n'estic
fins els collons que sigui tan llarg–, tanmateix reflexionem
i agafem un rumb. I en això sí que sóc optimista.

Sí, és claríssim. Cal renunciar a les petites tàctiques per buscar una estratègia genèrica. El ca-mí de la sobirania és claríssim i cal fer-ho tot, de forma funcional, per anar cap aquí.

En aquests moments crec que el país no té un líder. L'important són els moviments que hi ha darrere i ara cal veure què farà Esquerra –que està en una posició estranyíssima–, què farà Convergència, què farà el PSC, després de tota l'esquizofrènia que estan vivint. La llàstima és que no hi hagi un punt de trobada estratègic de tot això, que és molt ampli i va des de Pujol a Castells, i que comenci a fer camí. Els dos problemes crec que són el paper d'Unió, que es defineixi, i el paper del PSC, que un dia haurà de decidir què fa amb les seves dues ànimes.

No, sincerament no. I no crec que hi sigui. La cançó ja la vam fer amb Miquel Martí i Pol amb Un pont de mar blava, allí ja vam avançar tot això.

No el descarto, però segurament no. Hauria de ser una
conjunció d'estrelles, que a vegades passa, però ho veig difícil. Si puc evitar-ho, no hi serà.