El català necessita millorar
Tot i que creixen les competències lingüístiques, l'ús del català és baix en les relacions socials futur Els experts consideren que la clau la tenen els catalanoparlants educació Pot ser perillós abaixar la guàrdia a l'escola
Es pot dir que el català l'entén més del 90% de la població, el 77% el sap parlar i el 60% l'escriu. També que en els últims dotze anys [vegeu gràfics] la normalització ha anat tapant zones fosques fins al punt que la capacitat d'entendre'l ha passat del 80% en zones com l'àrea metropolitana de Barcelona al 95%, o del 50 al 80% en la capacitat de parlar-lo. Si a hores d'ara passés un examen, però, el resultat seria que el català encara necessita millorar. O, més ben dit, que necessita
continuar millorant.
L'última anàlisi de competències lingüístiques –l'informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)– evidencia que creix el coneixement, que augmenten els parlants, però alerta també que el seu ús
públic encara té molt de camí per recórrer.
I quin ha de ser el camí? “Ens trobem que els fills de famílies immigrants aprenen el català a l'escola, però a fora no troben un context per parlar-lo”, planteja el sociolingüista Miquel Àngel Pradilla, director de la xarxa CRUSCAT. I afegeix: “El futur es debat en la col·loquialitat al carrer”.
Els senyals d'alerta, en aquest sentit, són que els únics àmbits en els quals es consolida el català és en els estudis i, en certa manera, a casa. El 55% d'enquestats declara que en els estudis només utilitza el català i el 32% que el té com a única llengua a casa, però amb els amics i amb els veïns el percentatge cau fins al 20% i pitjor és encara a la feina, on es queda en el 19,8%. “Modificar les pautes d'ús lingüístic no és fàcil, però cada cop estic més convençut que la immigració no és el veritable problema, sinó el context lingüístic d'acollida”, diu Pradilla, referint-se a la facilitat dels catalanoparlants per canviar de llengua.
Emili Boix, sociolingüista i catedràtic de filologia catalana de la UB, explica que “és un problema que ve d'antic” i situa la clau en la necessitat d'unes “regles del joc
que fessin normal la presència del català”. “Com a llengua mitjana que és,
per condicions demogràfiques, –afegeix– hauria de tenir una producció tecnològica, editorial i cinematogràfica més àmplia. Només cal que cadascú es miri el que té al rebost de casa”. I posa l'exemple que al mercat hi ha més productes etiquetats en portuguès que no pas en català.
Escola i mitjans
Boix considera que per aconseguir un trilingüisme (català, castellà, anglès) hi han de jugar l'escola, els mitjans de comunicació i també les actituds en la vida quotidiana. “És evident que en l'àmbit privat cap govern pot intervenir –indica– i la solució no és fàcil”. Com Pradilla, exposa que cada vegada hi ha el que es pot dir “més lleialtat lingüística”, tot i els hàbits de convergència cap al castellà, en una
conversa al forn, al parc o al pati de l'escola encara guanya la partida. Els resultats d'habilitats comunicatives, però, haurien
de ser un element a favor de la normalització: “És positiu que la immensa majoria de població entengui el català i, per tant, si algú manté la seva opció de parlar en català no ha de significar cap problema”.
Pradilla, director de CRUSCAT, que fa recerca sobre la situació de la llengua des de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), defensa que les polítiques lingüístiques s'han d'abocar ara a fer del català una llengua que actuï com a nexe comunicatiu. El càlcul és fàcil: “Si sabem que el 95% l'entén, canviar al castellà per mantenir una comunicació només hauria de passar en el 5% dels casos”.
Mantenir la guàrdia
Així, els experts avalen el paper dels mitjans de comunicació, el dels mateixos catalanoparlants en l'ús quotidià i també el de l'escola com a elements de difusió de la llengua pròpia. Pradilla té clar que cal proveir els alumnes de coneixements més sòlids perquè és l'única manera de fer-la una llengua còmoda, útil i necessària. “La batalla en l'ensenyament no pot defallir –subratlla–. Si en algun moment s'oblidés l'escola es perdria ús al carrer”.
Només el 15% no es passen mai al castellà
Es calcula que un 15% dels catalanoparlants no canvien mai de llengua. Una xifra baixíssima si es té en compte que més del 90% de la població l'entén –o com a mínim quan se li pregunta en una enquesta diu que l'entén– i, per tant, no hi hauria d'haver problemes de comunicació. L'Enquesta d'Usos Lingüístics 2003, xifrava en un 14,3% les persones que mantenien el català encara que li contestessin en castellà, però en la del 2008, es baixava fins al 12,2%. Curiós és que en el cas de les dones en totes dues enquestes es mantenien en el 13,5%, però els homes van passar del 15% el 2003 al 10,6% al cap de cinc anys. Pel que fa a franges d'edat, els més conscienciats amb la necessitat de mantenir la llengua pròpia són en tots dos casos els de 65 anys o més (més del 18%), mentre que els que menys ho estan són els que tenen entre 30 i 44 anys (només entre el 9 i el 12%).
Si en cinc anys es va reduir el col·lectiu dels que mantenen sempre la llengua catalana, va créixer el dels que mai s'adrecen a ningú en català: el 5% el 2003 va passar a un 6,3% al 2008.