Política

Més espanyols que mai

El punt àlgid del debat independentista ha coincidit amb unes eleccions que han portat al Parlament el nombre més alt de diputats que defensen la no-ruptura amb Espanya

El PP ha aconseguit un resultat històric i Ciutadans es consolida com a força creixent

El vot a la contra ha alimentat Sánchez–Camacho i Rivera

“Albert Riveraés un fenomen que està creixent”, assegura el politòleg Manuel Milián Mestre

Són temps de contradiccions. L'independentisme es manifesta de forma ostentosa i contundent al carrer, però l'espanyolisme avança i arrela amb força al Parlament de Catalunya. Aquesta és la complexa dualitat del país i una de les fotografies més clares del 28-N, on les forces que obertament defensen l'espanyolitat del país superen en tots els paràmetres –vot, percentatge i escons– aquelles que es declaren decididament independentistes. Amb els resultats a la mà, sembla evident que els uns han sumat i multiplicat i els altres s'han barallat, restat i dividit.

L'estadística freda i rigorosa diu que avui en dia hi ha 489.846 catalans que fan costat a les opcions que volen una Catalunya plenament espanyola, mentre que la suma de tot el vot independentista, fins i tot el que no ha aconseguit representació al Parlament, queda molt lluny i només aplega 320.243 persones. En nombre de diputats la diferència també és evident, i la suma dels escons del PP i Ciutadans dóna 21, mentre que Esquerra i Solidaritat arriben als 14. Mai el Parlament havia tingut uns escons tan espanyolistes com aquesta vegada.

“La gran manifestació del 10 de juliol, amb més d'un milió de persones al carrer, ha fet activar de forma contundent aquells que defensen l'opció espanyola, i ara s'ha notat amb una reacció a les urnes”. Aquesta és una de les lectures que fa del resultat de dissabte Mònica Sabata, presidenta de la Federació d'Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR). La reacció a què es refereix Sabata és la mateixa que ja es va viure l'endemà de la gran manifestació, quan Barcelona, i mig país, va esclatar de joia amb la victòria de la selecció espanyola al mundial de Sud-àfrica i els balcons es van omplir de banderes espanyoles.

Salvador Balil, vicepresident de la Federació Taurina de Catalunya, s'apunta a aquesta teoria de l'acció-reacció, i es posa ell mateix com a exemple. “Dins el món dels toros la llei que ha prohibit les corrides ha generat una reacció en contra, i qui és taurí segur que no ha votat partits independentistes i s'ha decantat majoritàriament per l'opció del Partit Popular com a vot útil”, explica.

D'aquesta manera, Alícia Sánchez-Camacho ha entrat al Parlament a reacció, trencant el registre històric de 17 diputats que el 1995 va aconseguir el PP amb Alejo Vidal Quadras de cap de llista i atiant el discurs de l'anticatalanisme. Ara fa quinze anys el PP va aconseguir més vots i més percentatge que diumenge passat, però la llei d'Hont li va donar un escó menys. Vidal Quadras, que actualment és vicepresident del Parlament Europeu, ha trigat molt poc a envalentir-se per afirmar que els resultats del 28-N abonen la que va ser la seva estratègia. “Ha quedat demostrat que l'estratègia del 1995 va ser errònia i que en el moment que s'ha recuperat com a candidata algú que no s'avergonyeix d'apostar per Espanya s'ha obtingut un bon resultat”. Vidal Quadras –recordat a l'hemicicle pels seus dots d'orador i la seva fina ironia que tenia com a diana, sempre, l'univers catalanista i com a claca la majoria de diputats que li reien sempre les ocurrències– està convençut que si aquests anys s'hagués apostat per la seva estratègia s'hauria pogut arribar a superar el PSC en nombre d'escons.

D'Alberto a Piqué i Nebrera

Però Vidal-Quadras va caure, el 1996, víctima del cèlebre pacte del Majestic, i va ser substituït com a cap de llista en les successives cites electorals del 1999, el 2003 i el 2006 per Alberto Fernández Díaz, primer, i Josep Piqué després, la primera vegada en solitari i després formant duo amb Montserrat Nebrera. Cap de les tres opcions no va aconseguir superar els resultats del 1995 i, encara més, en les eleccions que van fer president Montilla, Piqué va experimentar un retrocés, tot i la incorporació de Nebrera. “El PP ha abocat més diners ara amb l'Alícia que quan ens vam presentar en Piqué i jo”, assegura Montserrat Nebrera, que ha s'ha presentat a aquestes eleccions amb un partit propi i ha fracassat estrepitosament. Aquesta professora de dret constitucional entén que l'auge popular s'explica per aquesta millor dotació econòmica i per l'estratègia del partit de Rajoy de començar a escalfar l'electorat amb vista a les eleccions generals del 2012. Génova necessitava Barcelona per inflar el vent del canvi a la Moncloa i s'hi han abocat amb constants aparicions de Rajoy a la campanya de Sánchez-Camacho.

El periodista i exdiputat popular a Madrid Manuel Milián Mestre atribueix mèrits propis a la campanya del PP català. “Han fet dues coses hàbils: tocar el vector del vot no independentista i el de la immigració, tot i que aquí han exagerat”, reflexiona. Per Milián el PP ha tret rèdit del vot nascut de la consciència de la por; por de la crisi, por del fenomen de la immigració, por de la independència. Pel que fa al debat sobre la llengua, aquest politòleg entén que ha estat una posició més tàctica que estratègica. “El tema del català sí que és estratègic per a Ciutadans”, afirma.

Per a ningú, tampoc per a Mònica Sabata, ha estat una sorpresa que la segona acció del vot espanyolista, liderada per Albert Rivera, es consolidés al Parlament. Amb els seus tres diputats i els seus 105.827 vots sumats als del PP, aquesta oferta política arriba, ara sí, a nivells desconeguts fins ara en el panorama català. El dubte és saber si Ciutadans, i de retruc el vot espanyolista, ha tocat sostre o és un fenomen que creixerà més. Sabata no s'atreveix a fer prediccions però adverteix que, en tot cas, “si el discurs independentista no el portem bé pot generar tensions que exciten certes reaccions”. Milián Mestre ho té més clar: “Albert Rivera està creixent”. De moment, i durant quatre anys, ho farà al costat de l'independentista Joan Laporta al grup mixt.

L'exsogre de Laporta
va obrir el foc a les eleccions del 1980 amb un partit espanyolista que, curiosament, es va dir Solidaritat. La UCD de Suárez li va barrar el pas al Parlament.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.