Als fogons de la revolta

Fatma Abder­ra­man pela cebes a tota velo­ci­tat, sense abai­xar el ritme, men­tre Aisha al-Salam recull amb una escom­bra les peles del terra. Aquesta és la seva manera de fer la revo­lució, dar­rere dels fogons de la cuina impro­vi­sada que han mun­tat als dis­pen­sa­ris de la mes­quita Ben Jatum, a tocar de la plaça dels Jut­jats. Una dot­zena de dones, mares i espo­ses de rebels, s'encar­re­guen de pre­pa­rar el men­jar i el sopar per als com­panys revo­lu­ci­o­na­ris, perquè “una revo­lució no es pot fer amb l'estómac buit”, bro­meja Sabila, l'altra cui­nera.

Aques­tes dones són a la cuina des del mig­dia fins a la mit­ja­nit i ofe­rei­xen voluntària­ment els seus ser­veis. “Hem de pre­pa­rar men­jar per a més de cinc mil per­so­nes”, que es repar­teix entre el per­so­nal que hi ha a la plaça acam­pat, als edi­fi­cis dels jut­jats, hos­pi­tals i bancs, ara en mans de volun­ta­ris revo­lu­ci­o­na­ris.

La dieta con­sis­teix prin­ci­pal­ment en arròs amb pollas­tre, o pasta amb pollas­tre, però els diven­dres, el dia sagrat musulmà, es can­via la dieta per kebab i kefta (cro­que­tes de carn picada) amb arròs, i també es comença a tre­ba­llar més tard. “Després de l'oració repar­ti­rem entre­pans de mon­ge­tes”, indica el “xef” Ius­suf Fahari, fill de Sabila.

“Estem orgu­llo­ses dels nos­tres marits i els nos­tres fills, que hagin aga­fat les armes per alli­be­rar el país de la tira­nia”, asse­vera al-Salam, abans d'eme­tre un crit molt agut que és típic entre les dones àrabs quan estan de cele­bra­ci­ons. De sobte, totes les dones es posen a cri­dar i a picar de mans d'ale­gria, en ima­gi­nar-se com seria la vida sense Gad­dafi.

Les dones s'encar­re­guen també de nete­jar els espais públics, com ara els vol­tants de la plaça dels Jut­jats i la façana del Tri­bu­nal, tan­cada amb una gelo­sia per habi­li­tar un espai reser­vat per a elles. Aquí, dins d'aquesta espècie de gàbia, que no sem­bla que molesti a ningú, ja que la sepa­ració entre homes i dones forma part de la seva cul­tura, es mani­fes­ten les dones després de l'oració del diven­dres. Totes duen pan­car­tes, ban­de­res revo­lu­cionàries i retrats de fills o espo­sos màrtirs de la revo­lució. “Aques­tes foto­gra­fies són només una petita part dels crims de Gad­dafi”, denun­cia Unisa Ibra­him, abi­llada amb un vel que li cobreix el ros­tre i una llarga túnica negra.

Fai­rus Nasaf, una altra mani­fes­tant, explica que totes les dones de Ben­gasi donen suport a la revo­lució. “Nosal­tres vam ser les pri­me­res a mani­fes­tar-nos perquè volem que Gad­dafi se'n vagi. Volem que els nos­tres fills crei­xin en un país lliure, que els nos­tres marits no vagin a presó sent inno­cents. Estem far­tes de 41 anys d'estat poli­cial”, denun­cia Nasaf, que és advo­cada i el seu espòs va ingres­sar a la presó el 1982, on es va estar un any i mig, pel fet de ser acti­vista polític. Quant al rol de la dona a Líbia, con­si­dera que les dones tenen, “fins i tot, més drets que els homes”. “Les dones podem tre­ba­llar. Hi ha dones advo­ca­des, met­ges, pro­fes­so­res”, va rei­te­rar Nasaf.

“A tots els nivells les dones estan com­plint la seva labor com sigui. Per exem­ple cui­den els seus fills, i també hi ha les que som més pri­vi­le­gi­a­des i tenim un nivell edu­ca­tiu major”, explica Iman Bugaig­his, mem­bre del Comitè Revo­lu­ci­o­nari del 17 de Febrer. “Nosal­tres ani­mem els nos­tres fills que llui­tin i morin pel seu país. Ells són els nos­tres herois”, mani­festa Bugaig­his. També els nens tenen veu en la revo­lució. “Vull que Gad­dafi se'n vagi, vull lli­ber­tat i un futur millor”, diu Abdel Rah­man Muha­med, reci­tant el dis­curs après dels majors. Aquest nen de nou anys ajuda a nete­jar els car­rers del cen­tre, a por­tar men­jar i begu­des a les dones revo­lu­cionàries.