A toc de Cornet(a)
Tenen present qui és Leo McGarry, el cap de gabinet del president nord-americà Josiah Bartlet en la mítica sèrie The West Wing? Podria ser perfectament que no, i tampoc no passaria res. Perquè l'important és que al PP de Catalunya també hi ha fans d'aquesta sèrie de culte sobre les bambolines del poder a la Casa Blanca. I a més troben paral·lelismes entre els protagonistes d'aquest producte televisiu i el seu partit: “Jordi Cornet és la viva imatge de la figura política de McGarry, que controla l'equip i indica al líder per on ha d'anar”. En aquesta setmana que culmina unes quantes de protagonisme popular, ara amb el suport via abstenció als pressupostos del govern d'Artur Mas, paga la pena aturar-se en el paper del secretari general del PPC i el cercle polític més íntim de la seva presidenta, Alícia Sánchez-Camacho.
Després de dècades que van convertir en tradició les divisions i els clans al PP de Catalunya, Sánchez-Camacho va superar, pel pèls, un convuls congrés que l'octubre de 2009 la va enfrontar per la presidència del partit amb l'exdiputada Montserrat Nebrera. De llavors ençà, ha aconseguit consolidar el seu lideratge gràcies a un grup reduït de polítics de la seva més estricta confiança, la majoria diputats al Parlament.
Els diputats Jordi Cornet, Pere Calbó i María de Llanos de Luna conformen el nucli dur d'un equip que molts al partit celebren: “Ja era hora que al PP de Catalunya hi hagués un equip compacte al voltant del seu líder”. I Cornet marca la pauta: “És un home de ment molt estructurada, i fa que la resta actuï coordinadament, a toc de corneta, mai millor dit”, fa broma un representant territorial del partit.
I com es nota la mà de Cornet en l'actual PP? En l'agenda. “Per primera vegada potser en la història del PPC, l'agenda no ens arrossega a nosaltres, sinó que som nosaltres els qui la marquem, més i tot que quan teníem majoria absoluta a Madrid i érem decisius aquí al Parlament l'any 2000”. Des de la seu popular de Comte d'Urgell ho tenen clar: “A Catalunya, si l'agenda dels altres ens arrossega, estem morts”.
Al PPC tenen clars capítols on la determinació de Cornet hauria estat decisiva. N'hi ha que al partit coneixen l'alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, com “el nen de la Fox”, en referència a la conversadora cadena de televisió nord-americana, per com de dretes i com de domini del llenguatge dels mitjans atribueixen al popular. Però qui va fer que ell lluís a totes les portades dels diaris el dia després de la seva pressa de possessió? “La idea de recórrer judicialment el regidor de Barcelona en disputa amb CiU va ser de Cornet més que d'Alberto Fernández Díaz”. Segons això, s'hauria tingut present que el regidor podia no acabar essent per al PP, però que com a mínim així es reservaria el protagonisme mediàtic per a Albiol, endarrerint la presa de possessió del convergent Xavier Trias a Barcelona: “Aquesta setmana passada a quantes portades va sortir Carles Puigdemont, nou alcalde de Girona? Doncs les mateixes hauria tingut Albiol. La importància de sortir als mèdia, com i on. Cornet ho té clar.
I el debat sobre les curses de braus? “Molt de treball de Rafael Luna”. I de Cornet? “També, clar”. Ell, com a cap de campanya, va apostar per posar la immigració i la seguretat en el centre del debat de les municipals. I va reeixir. “Amb una líder amb equip, amb Eladio Jareño a la comunicació i amb Cornet coordinant la sala de màquines, si no aprofitem l'oportunitat d'or que tenim ara per ocupar part de l'espai que està deixant orfe el PSC, no ho farem mai”. I la corneta ja ha sonat.
@toniaira