Reordenació financera
Més d'un segle d'història
Caixes: alguna cosa per recordar
De les deu entitats històriques que funcionaven l'any passat, només n'han quedat cinc grups
La Caixa, Unnim i el SIP en què s'integra Laietana ja són en procés d'esdevenir bancs
La marca Caixa Girona s'ha fos, absorbida per la líder
Els actius més potents de la seva imatge comercial havien estat el seu caràcter no mercantil, junt amb el compromís envers les seves respectives comarques d'origen, la proximitat, l'obra social i fins i tot un cert paternalisme amb la clientela. Ara, quan es precipiten canvis que probablement esborraran vestigis essencials de les caixes d'estalvis, és temps de fer-ne una mica d'història.
Són el llegat d'un passat extremadament prolífic en entitats financeres i saldo actiu del formidable entramat bancari que es va esdevenir al Principat paral·lelament a la Revolució Industrial. Avui dia, al costat de l'honrosa però solitària excepció del Banc Sabadell, supervivent de les desenes de bancs catalans que no van arrelar, les caixes conformen l'entramat financer bàsic de Catalunya, profundament implicades amb el territori, amb la indústria que hi dóna vida i, últimament, amb el desenvolupament immobiliari, arma de doble tall que n'ha ferit algunes de mort.
La raó de ser de les caixes, però, en principi no va ser aquesta. La majoria són centenàries, i van néixer com a fruit mig de la mala consciència de la burgesia industrial envers el proletariat, mig com a eina d'encalmament social; de vegades també com a braç benefactor de la classe eclesiàstica ateses les penúries dels més necessitats.
D'aleshores ençà ha plogut molt, i ara, en ple procés de fusions, que s'ha revelat inacabat, només en veiem cinc, i dues amb un peu fora de Catalunya. No obstant això, en l'hora del repàs, es podria assegurar que les caixes catalanes han estat, històricament, deu.
LA LÍDER
La Caixa, la més important per volum i abast, no és la més antiga, però tot i així ja ha celebrat el seu centenari. Va néixer el 1905, amb el nom de Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Fundada per Francesc Moragas, va sorgir com a iniciativa d'una colla d'empresaris barcelonins poc després de la cruenta vaga del 1902, amb un capital de 62.590 pessetes dels socis, als quals se'n van sumar 25.000 del rei Alfons XIII. Hi van participar, entre altres entitats, algunes de ben actives encara avui dia: Foment del Treball, la Cambra i l'Ateneu.
La Caixa va ser pionera en el seu sector a obrir les arques a l'estalvi dels particulars, sense mirar-hi gaire l'estrat social. La seva missió era oferir algun tipus de cobertura o assegurança per a la vellesa o la invalidesa. Va ser després d'un acord amb l'Instituto Nacional de Previsión, el 1908, que va veure com els seus recursos s'eixamplaven, com també la dimensió de la seva obra social.
Molts anys més tard, el 1990, l'entitat, que tenia la seu en la bella arquitectura que Enric Sagnier va dissenyar a la confluència de la Via Laietana amb el carrer de Jonqueres, es va fusionar —de fet, la va absorbir— amb la gran degana de les caixes catalanes: la Caixa de Barcelona.
Aquesta caixa havia nascut el 1844 amb la denominació de Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. En l'enciclopèdica documentació publicada per l'historiador Francesc Cabana es relata que l'entitat es va constituir com a “banc dels pobres”, en contraposició al Banc de Barcelona, que havia nascut el mateix any per atendre financerament els estrats socials dels districtes nobles. Finalment, la nodrida presència de títols nobiliaris en el consell d'administració va fer que l'humor popular la rebategés com la caixa dels marquesos.
D'aquella suma va sorgir el que molts consideren un dels emblemes econòmics del país, omnipresent en moltes de les activitats diàries, no necessàriament financeres, a través d'una xarxa gegantina, una imponent cartera industrial i una prestigiosa obra social. El gran desplegament de La Caixa es deu a la tasca de tres presidents, amb els seus respectius equips: Vilarasau, Fornesa i, finalment, Fainé, que serà recordat per la metamorfosi més radical, anunciada aquesta mateixa setmana: el traspàs del negoci de La Caixa a un banc, Caixa Bank, de la mà d'un altre gat vell de les finances, el director general Joan M. Nin.
LA SEGONA DE LES GRANS
La segona del rànquing, a força distància, però, de la primera, va ser Caixa Catalunya. El cop d'estat militar de Primo de Rivera, el 1923, havia escombrat el català de la vida pública i per aquest motiu l'entitat, fundada el 1926 per idea del diputat granollerí Francisco Torras, es va dir Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona. Francesc Roca explica, en el llibre commemoratiu dels 75 anys de l'entitat, que només tenia una oficina amb quatre empleats, que incloïen el director i el subdirector. La seu, això sí, no podia ser més noble: allà on aleshores hi havia la Diputació, el Palau de la Generalitat. Un any més tard, ja hi tenien llibreta uns 5.000 impositors. Alguns dels serveis exclusius de la institució eren, per exemple, el pagament d'impostos (les contribucions, en la terminologia de l'època) a les hisendes locals. Avui dia, és més coneguda, a banda de la seva activitat financera, per la seva obra social, amb seu a la Pedrera de Gaudí (edifici que va comprar el 1980), per serveis tan útils com el Telentrada i pels seus estudis macroeconòmics. Es dóna la circumstància que Caixa Catalunya ha estat una de les més castigades per l'esclat de la bombolla immobiliària, fet que l'ha portat a liderar el procés de fusió amb Caixa Manresa i amb Caixa Tarragona, que ha donat pas a la marca Catalunya Caixa.
UN PERIODISTA ALS ORÍGENS
Amb el mateix segell de Catalunya Caixa, i junt amb Caixa Tarragona, de la qual parlarem més endavant, hi ha Caixa Manresa, que es va començar a gestar l'abril de 1858, quan el prevere Antoni Riba i Aguilera va iniciar una campanya a la premsa manresana per mentalitzar la classe dirigent de la necessitat de crear una institució d'estalvi. Anys més tard, el 1862, un jove periodista i advocat, Manuel Oms i de Prat, agafava el relleu de la proposta i dedicava una sèrie d'articles al tema. No va ser, però, fins que van passar tres anys, el 1865, que es va crear oficialment la Caixa d'Estalvis de Manresa. Els primers dipòsits es van comptar en rals: 1.780, recollits en sis llibretes. El 1929 va començar tímidament la seva expansió fora de Manresa, que va anar progressant fins a esdevenir clau financera de la Catalunya central, on també ha deixat una profunda petjada a través de la seva obra social.
ARRELADES AL TERRITORI
Unnim és una marca nova de trinca, que es comença a estendre amb força, i que, com La Caixa, també aspira a actuar com a banc. Sota el seu paraigua s'agrupen tres de les entitats més vinculades al territori: Terrassa, Sabadell i Manlleu. La de Terrassa va néixer, com totes, per iniciativa de la puixant classe industrial de la zona. El 1877, coincidint amb l'atorgament a Terrassa del títol de ciutat per part d'Alfons XII, tres empresaris llaners, Antoni Ubach, Antoni Sala i Gaietà Alegre, amb el propietari Josep Mata, la van impulsar.
No gaire lluny, a la ja fortament industrialitzada Sabadell, ja s'havia firmat l'acta de constitució de la caixa de Sabadell, que data del 6 de gener del 1859. Va ser idea del pròcer Pere Turull, que ja havia instat la Caixa de Barcelona a obrir-hi oficines. Les turbulències polítiques i una epidèmia de còlera en van frenar la implantació i les lleis van permetre crear entitats locals, com va ser el cas. Finalment, Caixa Manlleu es va crear el 1896, promoguda pels bisbes de Sogorb i de Vic, arran de les laborioses gestions de l'Associació de Fabricants de Manlleu.
LLENÇOLS PERDUTS
LES MÉS RECENTS
La més jove de les caixes catalanes que van arribar a peu de crisi va ser Caixa Tarragona, fundada, segons els seus annals, per acord de la Diputació el 15 de setembre de 1949, amb una primera oficina a la Rambla Nova. Quatre persones i un milió i mig de pessetes (uns 9.000 euros d'avui dia) eren el capital de partida. Després de la primera seu en va tenir dues més, una a la mateixa Rambla Nova, que va funcionar fins al 1976, moment en què es va traslladar a la plaça Imperial Tàrraco, des d'on es van regir prop de 300 oficines, la majoria a la seva demarcació de naixença, però també a Barcelona, el País Valencià i Madrid. Va ser una de les que més bé se'n va sortir en la fusió dins de Catalunya Caixa, ja que va aconseguir un pes relatiu en els òrgans de govern per sobre del seu volum dins l'operació.
ADÉU A UNA MARCA HISTÒRICA
Som a Girona, concretament al setembre del 1940. Als estralls de la Guerra Civil, encara coents, s'hi sumen les inundacions que les pluges de la tardor provoquen en els dos rius. La situació és tan crítica —hi va haver gairebé un centenar de morts, només pels aiguats— que ni tan sols se celebren les populars fires de Sant Narcís. Caixa Girona es va crear, amb aquell panorama, per decret, com una entitat dependent de la Diputació provincial.
El seu primer any no va desenvolupar gaire activitat, però als anys seixanta ja es considerava un dels suports principals de l'entramat empresarial gironí, i així ho va continuar sent fins als anys vuitanta, en què va créixer exponencialment en paral·lel a l'expansió immobiliària. La crisi la va agafar amb el pas canviat i, després de negociacions turbulentes, que van ser avortades en vista dels greus desacords per integrar-se dins del grup Unnim, finalment ha estat absorbida per La Caixa. De les deu, de moment, és l'única que ha vist fondre marca i estructura, com les llàgrimes vessades en aquella pluja torrencial que la va veure néixer.