Les dues Espanyes

La crisi ha fet que la política econòmica de diverses economies europees hagi passat a ser controlada per l'eix francoalemany.  La prioritat de la intervenció hauria de ser el sanejament i la recuperació econòmica, però no és així. Per això s'han d'entendre les especificitats de l'economia intervinguda i posar les bases d'una nova etapa de creixement.  Hi ha una Espanya productiva i una que no ho és. El problema dels últims anys és que la darrera ha augmentat el seu pes, gràcies a l'establiment de l'estat del benestar (més funcionaris) i del boom immobiliari (més especuladors).

Els alemanys encara no han entès que els seus interlocutors espanyols (govern i Banc d'Espanya, sector financer) són els responsables de la crisi i els més conspicus representants de la part no productiva d'Espanya, que busca perpetuar l'esquema pel qual viu a costa de la meitat productiva. Per tant, qualsevol sacrifici que els exigeixin serà traspassat sobre les carregades espatlles de l'Espanya productiva.  Per exemple, mentre l'Estat subvenciona bancs i caixes, decreta retallades pels preus de la indústria farmacèutica (de les poques que encara fa R+D). És racional, això? Aquesta ceguesa contrasta amb la intel·ligència de la intervenció econòmica nord-americana del 1959 que, deixant de banda l'Espanya improductiva, va alliberar les forces de la part productiva i va posar les bases del creixement del darrer mig segle. Per incidir en el model econòmic dels propers 50 anys, l'Espanya productiva ha d'organitzar-se en lobby i fer-se sentir directament a Berlín, superant intermediaris adversos als seus interessos.

Tant de bo la recent preocupació alemanya per la nostra productivitat sigui el primer pas d'una intervenció intel·ligent.