Mor Joan Solà

Avui fa una set­mana, aquest diari va publi­car l'últim arti­cle de Joan Solà, titu­lat Adéu-siau i gràcies!. El mes­tre, el pro­fes­sor, el doc­tor en filo­lo­gia, el Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes Joan Solà s'hi aco­mi­a­dava dels seus lec­tors amb una humi­li­tat i una ente­resa d'ànim que només es dóna en els homes emi­nents i en les per­so­na­li­tats més gene­ro­ses. Hi afir­mava: “La pràctica de l'arti­cle set­ma­nal m'ha ense­nyat a escriure”, i el fet és que els seus papers eren clars, impe­ca­bles i, sovint, punyents. Aca­bava l'arti­cle dient: “Apa, lec­tors, a con­ti­nuar fidels als mit­jans escrits o dits en català”, i el rubri­cava així: “I moltíssi­mes gràcies”.

L'escrip­tor Solà havia evo­lu­ci­o­nat molt des de la publi­cació, l'any 1972, d'aquells dos volums fona­men­tals de la lingüística cata­lana con­tem­porània, Estu­dis de sin­taxi cata­lana, que, tot i la seva rellevància històrica, ell havia con­si­de­rat més d'una vegada un “para­digma de fos­cor estilística”. Hi patia, lla­vors, escri­vint. El seu cap feia massa via, explo­rava ter­ri­to­ris molt embar­dis­sats, i la mà havia d'acor­dar tot d'estímuls diver­sos, havia de fer llum damunt massa aspec­tes que, abans que ell, si no eren Fabra o Coro­mi­nes, ningú no havia trac­tat mai. Ja feia molts anys, però, que els lli­bres de Solà eren d'una gran ame­ni­tat, i científica­ment molt pro­gres­sis­tes. Qüesti­ons con­tro­ver­ti­des de sin­taxi cata­lana (1987), per exem­ple, gua­nyava en clare­dat expo­si­tiva. Empúries va anar publi­cant mol­tes de les seves obres dels noranta: Lingüística i nor­ma­tiva (1990), Nor­ma­tiva: estat de la qüestió (1994)... Poc abans, ens havia arri­bat aque­lla delícia del Trac­tat de pun­tu­ació (1989), escrit amb Josep M. Pujol, que desem­bo­ca­ria en una obra més ambi­ci­osa: Orto­ti­po­gra­fia. Manual de l'autor, l'auto­e­di­tor i el dis­se­nya­dor gràfic (1995). Solà era un home que tenia un res­pecte sever per la llen­gua; un res­pecte, però, que no va néixer amb l'estudi acadèmic, sinó en la infan­tesa, amb les pri­me­res parau­les apre­ses.

Fa poc s'ha publi­cat l'obra Joan Solà. 10 tex­tos d'home­natge, que aplega el tes­ti­moni d'amics i col·legues que han tre­ba­llat amb ell. Tots coin­ci­dei­xen a des­ta­car el rigor científic de l'home­nat­jat, el seu com­promís amb l'exigència pro­fes­si­o­nal. El lli­bre repassa una vida dedi­cada a la llen­gua, que, a des­grat del límit impo­sat per la malal­tia, ha tin­gut prou temps per donar-nos una obra colos­sal. Con­sul­teu, si no, la “Bibli­o­gra­fia de Joan Solà”, que fir­men la seva filla Nau­sica i Xavier Far­gas: cin­quanta pàgines ple­nes de lle­tra espessa que donen fe de la con­tri­bució científica de Solà. I que reve­len un fet impor­tant: el lingüista de Bell-lloc d'Urgell, com els grans lingüistes del segle pas­sat, ha com­post, tot sol, una obra ingent, de referència. Però, a la vegada, ha tre­ba­llat, com a coau­tor o com a direc­tor, en la rea­lit­zació d'obres mag­nes, la més impor­tant de les quals és la gegan­tina Gramàtica del català con­tem­po­rani (2002), en tres volums, que va diri­gir jun­ta­ment amb Maria Rosa Llo­ret, Joan Mas­caró i Manuel Pérez Sal­da­nya.

Solà ha estu­diat la llen­gua del dret i del revés: la sin­taxi, el lèxic. En l'aspecte científic, que­darà, jun­ta­ment amb Coro­mi­nes, com el gran lingüista català dels últims decen­nis. Però hi ha la per­sona. Tenim a mà els seus lli­bres, podem con­ti­nuar fent ser­vir molts dels usos que ell va des­criure –i que va pres­criure–, però l'home se n'ha anat. Més d'una vegada, l'havia vist pesant figues o fins tren­cant el son, en aca­bat d'un dinar. Ara bé, la idea que hagi tan­cat els ulls per sem­pre fa de molt mal empas­sar. Excur­si­o­nista infa­ti­ga­ble, sem­pre amb l'ore­lla parada, sem­bla que Joan Vinyoli el des­crivís amb aquell vers d'El Callat: “mes ara sóc ore­lla i pas insom­nes”. Des­cansa en pau, esti­mat mes­tre i pro­fes­sor, amic Joan. A reveure i gràcies!