Aquelarre familiar

Pri­mera cam­pa­nada als tea­tres públics d'una tem­po­rada que havia començat tan ran­ca­llosa. Agost és una obra ambi­ci­osa i ben cons­truïda, un fresc impo­nent no només de la soci­e­tat ame­ri­cana actual per l'argu­ment anco­rat al midwest dels Estats Units, ans de la família occi­den­tal, pilar de la soci­e­tat jude­o­cris­ti­ana que, enquis­tada durant segles sota la màscara de l'apa­rença, es des­vet­lla far­cida de bubons i podri­dura a la pri­mera dis­secció. L'obra de Letts interessa per l'ampli­tud de regis­tres que desen­vo­lupa, del drama psi­cològic a la tragèdia lar­vada que esclata amb esquit­xos de comèdia i tics melo­dramàtics. Pre­senta una trama que afecta mol­tes instàncies de les rela­ci­ons huma­nes, amb una vari­e­tat de regis­tres que pro­por­ci­ona a l'espec­ta­dor dis­tracció i gaudi al llarg de les més de qua­tre hores de durada. El fune­ral del pare reu­neix la dis­persa família a la casa pai­ral, un con­te­ni­dor on es van acu­mu­lant les ten­si­ons vitals de cadas­cun dels mem­bres fins a con­ver­tir l'estança en una olla de pressió. Ofi­cia la cerimònia de dir-se les veri­tats, la matri­arca vídua, que sot­met les filles i gen­dres a la caus­ti­ci­tat de la seva agra llet. Un paperàs que encarna Anna Liza­ran amb des­co­mu­nal auto­ri­tat, capaç d'anar des­co­brint la sinu­osa com­ple­xi­tat del per­so­natge que no pot tirar enda­vant perquè no pot dei­xar de mirar enrere. Com­pul­siva con­su­mi­dora de pas­ti­lles, refugi de la seva infe­li­ci­tat, es mani­festa amb un com­por­ta­ment cada cop més extra­va­gant, amb acti­tuds que la por­ten de la letar­gia a la irri­tació, amb per­tor­ba­ci­ons d'ente­ni­ment i de parla. Liza­ran tran­sita per aquest ter­ri­tori limi­nar del per­so­natge i posa en marxa un ric ven­tall de recur­sos expres­sius, amb mira­des esma­per­du­des que fre­guen la demència senil i d'altres de gla­ci­als que tra­ves­sen els seus inter­lo­cu­tors, amb parau­les feri­do­res d'una cru­el­tat gens mater­nal o amb embar­bus­sa­ments i mots en pati­natge lliure, d'un que­queig malaltís que l'actriu decanta ara cap al pate­tisme, ara cap a la comi­ci­tat més des­cor­dada. En el tur­bu­lent aque­larre l'acom­pa­nyen un trio espa­ter­rant: Emma Vila­ra­sau, Rosa Renom i Montse Ger­man, les tres filles que han estat vícti­mes dels rigors fami­li­ars, i un nodrit con­junt d'intèrprets sen­sa­ci­o­nals. El ves­tu­ari és anodí i equi­vo­cat, men­tre que l'esce­no­gra­fia exhi­beix un enginyós meca­nisme per pas­sar de l'exte­rior a l'inte­rior d'un habi­tatge, del qual es mos­tren tots els racons. Bel­bel ha diri­git amb eficàcia el con­junt, amb aque­lla fórmula infal·lible per cons­truir un èxit: agra­dar a tot­hom i arri­bar al gran públic.