“El mar és una gran escola per a la vida d'un mateix”

Per resumir totes les anècdotes més importants de la meva navegació i la meva vida, ja que a vegades també són opinions sobre una filosofia de la vida.

El primer que em va demostrar el mar és que és una gran escola per conèixer-se un mateix, és una escola per a la vida i que et posa al teu lloc.

El primer que cal aprendre és que no som tan importants i que cal rebaixar una mica l'ego, ser més humils. Al mar no importa el vaixell que portis, ni els títols que tinguis, ni l'experiència que hagis adquirit, ja que, com més et creus que ets, més s'encarrega el mar d'aplanar-te.

Exactament. Al mar aprens fins i tot d'una altra manera a la de la terra, on tot és més previsible. Al mar tu veus aigua i aigua i uns elements que es poden enfadar i que et poden complicar molt la navegació quan volen. Per això el mar és molt més dur en aquest sentit.

Sempre poso l'exemple de Felipe Uriarte, amb qui vaig coincidir en un trasllat d'un vaixell de regates d'Anglaterra a Barcelona. Uriarte ha organitzat tres expedicions a l'Himàlaia, però mai abans havia navegat. I quan vam arribar a Barcelona li vaig preguntar quina diferència veia entre el mar i la muntanya.

Que el mar és molt més dur [riu].

Em fa sentir a mi mateix. Perquè al mig dels mars demostres la teva capacitat de resistència, aprens a escoltar la teva intuïció sobre què cal fer a cada moment, se't desenvolupen certs sentits, com aquell que diuen que és el sisè sentit.

Sense sentir res, en ple somni, de sobte et despertes i veus que un vaixell ve cap a tu. Ho has notat i no saps com. Alguna cosa t'ha fet despertar a temps.

Jo dic, a vegades, que és el duende o el mateix vaixell que et diu “Eh, amic! Que t'has de despertar!” [somriu].

Hi ha tantes coses que no te'n sabria dir només una. Al mar he arribat a veure aquell raig verd que diuen que hi ha en la posta del sol. El vaig veure per casualitat.

Venint de Sardenya cap a la península. Just quan parlàvem d'aquest raig, buf! el veiem de cop. Va ser meravellós!

La primera vegada que vaig fer l'Atlàntic, gairebé a 30 milles del port ens vam trobar uns quants tornados seguits que ens van fer donar la volta de campana. I ens vam quedar completament sota l'aigua.

Sí, sí. Sort que portàvem els arnesos, perquè, si no, ara no seria aquí.

Molta gent té il·lusions, fantasies i somnis, i certs somnis s'han de realitzar, no s'han de quedar en somnis. Però, per realitzar-los, cal fer un esforç i perseguir-los.

He renunciat a allò més material que no m'aporta felicitat. No és fàcil saber renunciar però he après que es pot viure amb poca cosa. I crec que visc igual de bé.

A la vida t'has de preguntar què necessites i la veritat és que no necessitem gran cosa. Simplement tenir el cap al seu lloc, mirar més a dins teu i saber què vols.