De Morera a Comelade

El dia que ens traiem les orelleres i desbarretinem els maleïts prejudicis, descobrirem en la formació de la cobla el potencial i el vigor d'una poderosa i genuïna brass band. Són moltes i extraordinàries les possibilitats que ofereix la cobla a l'hora d'adaptar-se a tot tipus de sonoritats i de concedir una identitat pròpia i original a tota música que s'hi acosti. Això ho sap molt bé la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que des del màxim respecte a la tradició aplica preceptes contemporanis al repertori clàssic i s'imbueix de renovada convicció quan porta al seu terreny les músiques d'un creador tan singular com Pascal Comelade. És un format que a més s'avé amb la pròpia naturalesa del músic rossellonès, tal com ho va demostrar al disc Espontex Simfonia (Discmedi, 2006), en què dos dels temes compten amb l'acompanyament de la Cobla Mil·leni de Ceret. En aquesta ocasió, però, la proposta se centrava en un espectacle en què la Cobla de Sant Jordi transportava al seu món una desena de peces signades per Comelade en el transcurs dels últims vint anys. Els arranjaments –excel·lents– anaven a càrrec de Bernat Castillejo i el directe comptava amb la participació de Pascal mateix, acompanyat per dos primeres espases de la seva factoria com són el guitarrista Ivan Martínez, àlies Telefunken, i el polifacètic Pep Pascual. El resultat no tan sols va ser satisfactori, sinó plenament entusiasmador. Les melodies de Comelade redimensionades per a cobla semblava que havien trobat l'encaix ideal per projectar la mediterraneïtat, l'evocació i el substrat popular que atresoren. Potser només és qüestió de temps que, de manera involuntària, el nom de Pascal Comelade s'acabi consagrant com el de l'Enric Morera del segle XXI.