John Sinclair
Líder contracultural dels EUA dels 60
“Internet és l'únic que té de bo la vida moderna”
El bon home que protagonitza aquesta entrevista va ser, durant uns quants anys de les dècades dels seixanta i els setanta, un dels activistes més temuts pel govern dels Estats Units. Líder del White Panther Party i inductor de les tendències revolucionàries del grup de música MC5, John Sinclair (Flint, Michigan, 1941) va ser condemnat el 1969 a deu anys de presó per haver passat un porro de marihuana a un policia antinarcòtics camuflat. “No és just, John Sinclair / A la garjola per respirar / No et preocuparàs per John Sinclair?”, cantava John Lennon en una cançó escrita per aconseguir-ne l'alliberament. Sinclair és, per primer cop, a Barcelona. S'allotja al pis, a Viladecans, d'un periodista musical de la ciutat que va conèixer fent una entrevista i, dimecres, participa amb la seva poesia (mai traduïda al català ni al castellà) en un concert de resultats imprevisibles amb Lydia Lunch i Gallon Drunk, a la Sala Apolo.
Se li acaba de traduir al castellà un llibre d'entrevistes a Sun Ra, jazzman excèntric i filòsof còsmic, que assegurava que venia de Saturn.
El vaig conèixer el 1966. Dues setmanes després de sortir de la meva primera estada a la presó, vaig fer un viatge a Nova York. Primer vaig veure John Coltrane i Albert Ayler en un mateix concert i, després, vaig anar a entrevistar Sun Ra per a una revista underground de Detroit. Era sempre el mateix: a l'escenari i al carrer. Podia estar vuit hores parlant de planetes amb el seu rostre seriós.
Com va acabar, algú com vostè, exercint de mànager a MC5?
Necessitaven un mànager! Ho havien intentat amb diferents individus del món de la música, però els de MC5 eren gent massa rareta perquè la cosa funcionés. Volien anar molt més enllà. Volien canviar la societat i això, evidentment, va fer confluir els nostres camins. Durant un any vaig anar a tots els seus concerts, i vaig fer-me molt bon amic de Rob Tyner, el cantant.
Patti Smith, en un concert d'aquest estiu passat a la Costa Brava, proclamava que la guitarra elèctrica era l'arma més poderosa d'aquella generació. Ho comparteix?
Ho era més que llegir un poema però fixa't com van acabar les coses: molts dels que tocaven una guitarra es van convertir en multimilionaris. MC5 creien en allò que els dictava el cor però la majoria de bandes volien fer un disc o comprar-se un cotxe i una casa tan gran com la que lluïa l'Elvis. Com podies parlar-los, doncs, de canviar l'ordre social? Ara, almenys, ja és prou evident que la guitarra elèctrica no alliberarà ningú.
De què se sent orgullós d'haver aconseguit, doncs?
D'haver ajudat a introduir el jazz i el blues als cercles
hippies o d'haver organitzat
festivals lliures i gratuïts
que van ser tot un èxit. També de la meva obra poètica i de
com he sabut lligar-la al jazz
i el blues.
Quins són els seus poetes preferits?
Amiri Baraka, Charles Olson, Robert Creeley,Gary Snyder, Allen Ginsberg, que era el meu ídol... La majoria són morts.
Com es va sentir quan li van dir que John Lennon havia escrit una cançó que s'anomenava John Sinclair?
Emocionat, és clar. Va ser quan era a la presó! Quan vaig ser alliberat, tres dies després del festival que es va organitzar per fer-ho possible [i en el qual, a més de Lennon, hi van participar Stevie Wonder, Phil Ochs, Pete Seeger, Archie Shepp i Allen Ginsberg, entre altres músics i poetes], una de les primeres coses que vaig fer va ser anar a Nova York a donar-li les gràcies. Lennon era un paio normal i corrent.
Què en pensa, d'Internet?
És l'única cosa bona de la vida moderna. M'encanta l'MP3, i Tunes, les pàgines web... poder propagar les idees per tot el món amb un sol clic! Em pregunto de què serien capaços els més pobres del món si tinguessin a l'abast un ordinador.
Viu des de fa vuit anys a Amsterdam. Com veu, des d'Europa, els Estats Units?
Com el gran Satanàs. Més que mai. Hi ha la gent més avariciosa de tota la història de la humanitat. L'1% de la gent d'aquest país controla el 25% de tot el món. La cultura ha degenerat. Hi ha exactament els mateixos rics al darrere de cada cadena televisiva, estudi cinematogràfic, companyia de discos i diari. És impossible ser popular als EUA sense ser un milionari. Vam intentar fer la revolució fa 40 anys i la vam perdre. Tant de bo algun dia puguem tornar a intentar-ho.