L'amistat entre Brossa i Ponç Carrer de Joan Ponç

Aquest és un llibre que ens parla de les afinitats electives entre Joan Brossa i Joan Ponç. Una carpeta sobre Ponç trobada als arxius de la Fundació Joan Brossa amb onze textos mecanografiats del poeta ha obert la caixa de Pandora del llibre que tenim a les mans, una iniciativa de l'Associació Joan Ponç que segueix a la ja lloable edició que aquesta entitat va fer dels escrits de l'artista al llibre Joan Ponç. Diari d'artista i altres escrits (2009).

Joan Brossa ens havia parlat sempre de la gran transformació que havia fet Joan Ponç a partir de la seva coneixença el 1946 en què poeta i pintor van coincidir als entorns de la plaça Molina. Aquest relat brossià es podia seguir a la revista Dau al Set i en algunes pintures, però no hi havia una constància documental prou àmplia que certifiqués la veritable influència de Brossa en Ponç i viceversa. Aquest mateix any 1946 coneix J.V. Foix, Arnau Puig i el tipògraf Enric Tormo, amics amb qui emprendrà l'aventura de la revista Algol i l'edició de Parafaragamus, que desembocà poc més tard a la revista Dau al Set.

Brossa ens explicava que Ponç estava molt influït per Georges Rouault i pel seu aprenentatge amb el pintor Ramon Rogent, i que l'encontre amb Joan Miró que propicià el mateix Brossa va ser definitiu per inclinar la balança cap a un renovat Joan Ponç, que passà de Rouault a l'automatisme.

El caràcter de mag i bruixot de Joan Brossa, capaç de fer de guia iniciàtic en el món de l'art, tingué un caràcter plenament ritual en el cas de Joan Ponç. Aquest obeí els conjurs brossians i compartí la màgia d'un Brossa que cercava aliats a la seva revolta poètica. Un d'aquests resultats és la Suite Joan Brossa - Joan Ponç (1947-1948), l'oracle que el poeta compon per a la revista Dau al Set i els escrits que el mateix Ponç dedica al poeta en el magnífic guaix titulat Brossa, Brossa, del 1950. En lletra cal·ligrafiada hi podem llegir: “en Brossa hu hu hu hu hu”, “en Brossa té una força molt grossa”, “en Brossa és un bruixot”, “en Brossa és un podrit”, “en Brossa és un ratpenat” i “Brossa, Brossa, ets una mala cosa, si no fossis escriptor, series inquisidor”.

Recordem que a Brossa, que venia d'una família menestral, li molestava no trobar un nom per descriure l'ofici de poeta, ja que no estava classificat oficialment. Una vegada, en renovar-se el carnet d'identitat, la policia es va equivocar i li va posar paleta en comptes de poeta. Sempre es vantava d'aquesta anècdota i d'aquest ofici que lluí uns quants anys, perquè la poesia en el cas de Brossa és un ofici com un altre.

El caràcter màgic i de bruixeria que impregna la poesia de Brossa dels anys 40 troba en Joan Ponç una altra figura diabòlica, l'arlequí, derivada del dimoni Hallequin, que les creences populars relacionen amb l'infern. Brossa vesteix Joan Ponç d'arlequí per a una peça de teatre que representa entre amics el 1951. I també el disfressa d'arlequí al seu guió per a la pel·lícula de Pere Portabella Nocturn 29 (1968). Al seu torn, Ponç fa seu el personatge i vesteix d'arlequí la seva muller al quadre Retrat de Roser (1950).

Al nomenclàtor que Brossa inventa al text surrealista Dinosaure (1949), hi ha “Carrer de Joan Ponç”, d'on s'ha manllevat el títol d'aquest magnífic llibre, una al·lusió més al carrer, a la ciutat, com a eix inspirador de la poesia.