un. sisplau
moment
Paraules enverinades
El diàleg entre Alceste i Philinte (Jordi Boixaderas i Jordi Bosch) amb què arrenca aquest muntatge d'El misantrop podria sentir-se a qualsevol acte social d'avui en dia. Indignat, Alceste li engalta al seu amic: “El que ha fet no té excusa i qualsevol persona mínimament honrada se n'escandalitzaria. El veig que afalaga un home amb paraules amables, l'omple de floretes i li ofereix la seva amistat eterna; i quan després li pregunto qui és, no sap com se diu; la simpatia que li té disminueix a mesura que s'allunya, i, quan ja no hi és, resulta que li era indiferent. Sisplau!, és indigne, covard i infame rebaixar-se d'aquesta manera i trair tots els seus principis”.
La sàtira ferotge que fa El misantrop d'un món on la hipocresia és un mecanisme fonamental en les relacions socials podria haver estat signada per un dramaturg dels nostres temps. I aquesta ha estat l'aposta de Georges Lavaudant en l'espectacle que ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya. D'una banda, l'escenografia, el vestuari i la música no fan referència a una època concreta. De l'altra, va encarregar una nova traducció a Sergi Belbel, que substitueix els versos alexandrins escrits en el del segle XVII per diàlegs en prosa en el català del segle XXI. El dramaturg i filòleg francès s'ha pres tan seriosament l'encàrrec que n'ha arribat a fer 22 versions, la darrera de les quals es pot sentir fins diumenge que ve a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.
Caminat per la corda fluixa
Un grapat de grans actors caminen “per la corda fluixa”, en paraules de Lavaudant, canviant amb rapidesa “del registre dramàtic a la farsa, de la conversa filosòfica a l'angoixa de la gelosia, de l'engany a les exigències absolutes de la sinceritat”. Jordi Boixaderas, Marta Marco i Jordi Bosch encarnen els papers principals. Secundaris com Lluís Soler o Rosa Novell demostren per què han arribat a dalt: amb intensitat i entrega, també, als petits papers. Però és Jordi Boixaderas, digne successor d'altres misantrops com Lluís Homar o Josep Maria Flotats, qui regna en aquest espectacle, en la pell del torturat i contradictori Alceste, amb diàlegs com els que obren i tanquen l'article, tots dos de la primera escena d'El misantrop: “Quin avantatge hi pot trobar que un home l'ensaboni, li juri amistat, fe, afecte, estima, tendresa i que l'ompli d'elogis desmesurats si al cap d'uns minuts acaba fent el mateix amb el primer desgraciat que passa? De cap manera! Ningú amb una mica de seny voldria una estimació tan prostituïda”.
