Tot són escaires

Des que el 29 de maig pas­sat Miquel Pai­rolí es va aco­mi­a­dar del seu espai d'opinió diari a L'Escaire, el món va començar a ser més obtús, una vas­ti­tud intri­cada i ruda, sense con­fins, sense fars, sense angles. Pai­rolí abai­xava el teló com­pa­rant la seva con­cepció de l'arti­cu­lisme, indes­tri­a­ble d'una certa idea de clare­dat i hones­te­dat, amb la recepta d'un arròs. Era la seva manera d'alleu­ge­rir de trans­cendència un ofici que cada cop més ten­deix a l'infla­ment i la voci­fe­ració, opo­sant-hi el sen­tit comú d'un sofre­git casolà. Segu­ra­ment no pen­sava pas, en el moment de divul­gar la seva recepta, el seu “prin­cipi deon­tològic”, en cap d'aquests gui­sats de labo­ra­tori que s'esti­len avui, sinó més aviat en l'arròs caldós de la seva pròpia mare, el que s'hau­ria ser­vit a la taula de qual­se­vol dels masos veïns de Quart o de Palol d'Onyar, entre page­sos “que tenen l'honor d'haver tre­ba­llat molt”, i al cos­tat dels quals sen­tia una com­pa­nyia imme­di­ata i ama­ble perquè com­pre­nia que llau­rar era també una forma d'ado­ració, perquè amb ells asso­lia l'única cer­tesa sos­te­ni­ble: “El seu camí també és el meu. Un com­promís d'humi­li­tat”. Quan va publi­car aquell arti­cle de comiat, els lec­tors que l'havien seguit quasi cada dia a El Punt els últims deu anys, i feia poc també a l'Avui, con­fi­a­ven que es tractés d'un adéu pro­vi­si­o­nal. Fins i tot els més pròxims, hi con­fi­a­ven. Pot­ser l'únic que ente­nia que ja no hi havia tor­nada pos­si­ble era el mateix Pai­rolí, sense estridències, sense dra­ma­tisme, amb una ente­resa apresa dels epi­cu­ris i els estoics que tant admi­rava i feta a propòsit per faci­li­tar, fins al final, el curs de la vida.

“Amb la cer­tesa resig­nada, doncs, que un dia o un altre ens tocarà desésser, sabe­dors que som matèria ins­crita en el temps, cele­brem, com el poeta, el moment de ser amb el ser i de ser en el ser, de par­ti­ci­par, amb consciència, de la vida”, escri­via a tocar de la pri­ma­vera en el seu últim lli­bre, el die­tari Octu­bre (Acon­tra­vent 2010), que relle­git ahir, amb el pes de la notícia de la seva mort, als 55 anys, fa tant de bé i tant de mal. Fa bé perquè aquest és el lli­bre més impor­tant que ha cone­gut la lite­ra­tura cata­lana recent, una cele­bració de la intel·ligència que sap reconèixer també l'emoció, sem­pre a rat­lla, tibant com una corda de violí just abans de ser pol­sada, i fa mal perquè és ara, sobre­tot, que un s'adona de l'ondu­lant presència de la mort insi­nu­ant-se a cada pàgina, la mort dels amics, de la joven­tut, d'una deter­mi­nada manera de viure enfon­sant les mans a terra per treure'n fruit, la mort fins i tot d'una papa­llona amb unes ales de dibuix enigmàtic que en tocar-les dei­xen als dits un ras­tre de pol­sim blanc.

Avui les parau­les són dures com pedres, no hi ha manera de fer-les dici­bles, d'esmus­sar-ne les ares­tes com sabia fer Pai­rolí amb l'escaire a punt, i els que tenen, com hau­ria de ser a totes les redac­ci­ons del país, el seu ‘Teló' ben a prop de la taula de tre­ball, se'l miren ara de reüll, amb les gal­tes ence­ses de ver­go­nya per trair tan estre­pi­to­sa­ment el seu con­sell de sobri­e­tat. Fora de Girona , d'on va pre­fe­rir no moure's excep­tu­ant els pocs anys que va tre­ba­llar a la premsa de Bar­ce­lona, tot això pot­ser no s'entendrà. Tant se val. La cul­tura ofi­cial, la cul­tura ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, ha fet en gene­ral poc cas de Miquel Pai­rolí, de les seves novel·les, dels seus assa­jos sobre Pla i Lam­pe­dusa, dels seus die­ta­ris, dels seus arti­cles. No es pro­di­gava a les tertúlies ni a les cape­lle­tes, i això resta pun­tu­ació al joc de la fama. En lloc de dei­xar-se enllu­er­nar pels esce­na­ris, escri­via i lle­gia a la casa que havia cons­truït el seu pare al mateix ter­reny que l'avi havia huma­nit­zat fent-hi obrir un pou abans de la guerra. Una pro­ducció com la seva, doncs, no se sosté perquè hagi estat l'obra d'una per­sona dis­creta, sen­zi­lla i bon­da­dosa, sinó perquè dar­rere hi ha hagut talent, hi ha hagut intel·ligència, hi ha hagut memòria, hi ha hagut una estima pro­funda per la lite­ra­tura.