Pel cantó del senyor Cuito

De tant ple de memòria com està, de tantes històries viscudes, per raons personals, familiars i polítiques, després de tants noms coneguts, de tantes ciutats travessades, de tantes dates interioritzades, semblava que, fins ara, l'advocat i economista Amadeu Cuito (Barcelona, 1936) havia procurat evitar sempre incrustar-se en la història en majúscules. Apadrinat per la lectura i la coneixença de dos dels grans noms de la literatura francesa (Marcel Proust i Claude Simon), i de la mà de Josep Pla, Cuito va fer una entrada tardana, però excel·lent, en el món de les lletres catalanes. El jardí sense temps (2004) era un llibre de records escrit amb una subtil prosa autobiogràfica on s'havien anat ombrejant, en una atmosfera vaporosa, les referències temporals i els noms dels protagonistes.

Però l'autor aconseguia prescindir de qualsevol clau de lectura i convertir la matèria primera dels records en veritable literatura. Dos anys després, va publicar Contes d'un carrer estret, unes inoblidables narracions sense argument, proses curtes, gairebé mínimes.

Potser hi sortia guanyant la literatura catalana, però, en canvi, la memòria col·lectiva se'n ressentia, i molt. Ara, finalment, el mateix Cuito acaba de publicar Memòries d'un somni, que és molt més que un llibre de memòries personals o polítiques. Les seves pàgines donen testimoni, sobretot, que l'autor ha sabut superar la quimera de la restitució de la veritat del passat i s'ha posat a escriure lliurement, convençut que no podria prescindir del “desig de creure, i de fer creure, en el que hauríem volgut que passés i hem acabat creient que ha passat”.

En realitat, si una cosa demostra aquest llibre autobiogràfic és que la famosa frase del comte de Buffon, “l'estil, és l'home”, de tant en tant cristal·litza en algunes obres privilegiades: és un llibre ben escrit, amb una claredat de pensament i d'exposició encantadores, que reflecteix les capacitats d'un home d'acció, per obligació, i de pensament i alta sensibilitat, per gust, amb passions i fidelitats inalterables, però també amb la punta necessària d'esperit crític, d'escepticisme saludable i de les gotes d'ironia adequades.

Tant per part de pare com de mare, Cuito pertany a unes famílies cultes, liberals i catalanistes que es van haver d'exiliar després de la desfeta de 1939 i que han quedat, en bona part, òrfenes de memòria. Una de les frases que de petit l'autor havia sentit repetir en l'exili de Perpinyà, amb la “sensació d'irrealitat” que l'acompanyava, era que la intel·ligència i la cultura, que estaven de la banda de la República i de Catalunya, havien caigut “víctimes d'uns militars cafres i ignorants”. I ell, que no havia deixat de preguntar-se com podia ser que tanta intel·ligència s'hagués deixat vèncer per tanta ignorància, sembla bastir una bona part de la seva personalitat i de la seva formació intel·lectual elevant aquest interrogant personal a una categoria superior, la del binomi cultura i barbàrie, que travessa tot el segle. Des del deixeble de Claude Simon que demana la llista dels escriptors imprescindibles (Conrad, Dostoievski, Freud, Proust, Joyce, Kafka, Faulkner, el Céline del Voyage, etcètera), o des del batxiller parisenc que s'empassa tota la bibliografia sobre la Revolució Russa però queda admirat per la figura de Raymond Aron, fins al professional instal·lat a Manhattan que assisteix a les conferències sobre Adorno, Marcuse o Fromm a la New School for Social Research, tot sembla, en aquest llibre, fet per intentar respondre aquell interrogant a partir de la reflexió de Proust segons la qual “l'única vida realment viscuda és la literatura”.

Gràcies a la seva formidable capacitat d'adaptació, el llibre repassa les ciutats on Cuito va viure (Perpinyà, París, Nova York, Madrid) i retrata algunes de les grans personalitats polítiques amb qui es va fer: des de Claudi Ametlla i Eugeni Xammar, fins a Josep Pallach, Joaquim Maurín, Joan Reventós, Dionisio Ridruejo i Jordi Pujol. També dóna pinzellades sobre “el laberíntic i poc gloriós comerç dels homes”, que deia Montaigne, des de les filles de la família Starbucks fins a Norman Mailer i Shelley Winters, passant per Andy Warhol i Barbara Probst Solomon.

El veritable xoc el produeix l'impacte de la descoberta de la societat nord-americana: el pragmatisme, l'absència de vanitat i de formalisme funcionarials, el culte per l'austeritat i el treball, i una tradició cultural filantròpica complementen els valors de l'educació familiar, sempre antidogmàtica i autocrítica. I comporten el rebuig consegüent de la grandeur pomposa i tibada d'una França esqueixada en plena guerra d'Algèria i perduda en les seves idees abstractes.

El cantó americà, igual que el francès, formen un pòsit riquíssim, però ben aviat cedeixen pas a aquell que creu arribada l'hora d'un socialisme democràtic europeista per liderar el catalanisme polític. Al final, les conspiracions polítiques obliguen Cuito a passar a un segon terme i el llibre, que s'atura massa aviat (el 1969, quan l'autor coneix la seva dona) se'n ressent. El lector, que es pregunta si el somni es va arribar a materialitzar o si es va esfondrar, té dret a demanar més.