Les reflexions de Jordi Pujol

Les comentades reflexions de l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, sobre la independència de Catalunya han tornat a posar en el primer pla de l'actualitat un debat relegat per les prioritats immediates relacionades amb la crisi econòmica. Les paraules de Pujol són un pas més en l'evolució ideològica d'un polític que es pot considerar el fundador del nacionalisme català modern. Però van molt més enllà de l'anàlisi concreta del personatge. Jordi Pujol és el representant generacional i l'ideòleg d'una manera d'entendre el país i les relacions amb Espanya que ha estat la dominant a Catalunya durant pràcticament tres dècades. En els últims anys, aquesta supremacia ha estat contestada per un sobiranisme cada cop més desacomplexat, cada cop més directe. I aquest debat sembla tombar a favor dels que pensen que amb Espanya no hi ha res a fer.

Una altra cosa és que Pujol i tots aquells catalans que se situen en el seu entorn ideològic siguin independentistes. Pujol no diu exactament que sigui independentista. Encara més. Pujol pràcticament continua dient que no ho és. El que conté el seu discurs és un desencís amb Espanya definitiu. La fi d'una convicció. La constatació d'un fracàs del qual, amb tota la raó, fa més responsable Espanya que no pas Catalunya, o almenys el model de Catalunya que ha defensat.

Les reflexions de Pujol segurament quedaran engolides en pocs dies per l'actualitat informativa. Però allò que representen, i aquells que s'hi senten representats, veuen refermada la constatació del desencís amb Espanya. Una sensació que va penetrant en un segment cada cop més gran de població que mai fins ara s'havia plantejat cap alternativa per a Catalunya que no sigui alguna mena de pertinença a l'Estat espanyol. Avui la porta ideològica és oberta. Això no vol dir que s'acabi traspassant, però cada cop menys gent veu que calgui fer cap esforç per tancar-la.