Del cop militar al cop judicial

El 23 de febrer del 1981, avui fa exactament trenta anys, és recordat en l'imaginari col·lectiu com la data del cop d'estat fracassat contra l'incipient sistema constitucional amb què l'Estat espanyol havia superat el llarg túnel del franquisme. Va ser un acte reaccionari i contra la democràcia que es va estavellar bàsicament contra la seva pròpia debilitat i desorganització. El 23-F va deixar com a rastre immediat un gran ensurt popular i una imatge dubtosa a escala internacional del nou règim de llibertats.

Vist al cap de trenta anys, ha quedat clar que aquella acció protagonitzada per personatges tan tristament cèlebres com ara Tejero, Armada i Milans del Bosch, no va ser infructuosa. Ans al contrari. Va fracassar militarment, sí. Però políticament va encarrilar la democràcia espanyola cap a un model d'estat descentralitzat en les formes però mentalment unitarista. La inflexió del 23-F va orientar els poders espanyols cap a un sistema polític basat en la sobreprotecció constitucionalista. Una aposta que ha acabat sacralitzant la norma que, interpretada de manera flexible, hauria pogut encabir les aspiracions legítimes de Catalunya.

Ha estat aquesta deriva la que, passats trenta anys de la imatge icònica del tricorni a la tribuna del Congrés dels Diputats, ha situat Catalunya a frec del precipici institucional, expulsada virtualment d'una Espanya que no admet ni la plurinacionalitat, ni el plurilingüisme, ni tan sols el lliure desenvolupament i progrés econòmic de les seves comunitats autònomes. La sentència del Tribunal Constitucional que ha massacrat l'Estatut que van atorgar-se sobiranament els catalans és, en definitiva, una relectura més civilitzada, però infinitament més letal, de les formes barroeres de l'Espanya casernària d'avui fa trenta anys. Del 1981 a la del 2011: un avenç purament cronològic per a una Catalunya que veu com les seves llibertats estan en franca marxa enrere.