Articles

la mitja dotzena de canvis que proposa Educació

han estat rebuts amb reserves

Educar sense pors

“La desconfiança en els temps presents i l'enyorança dels temps passats avorten qualsevol propòsit educatiu que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur”

La pro­funda crisi d'iden­ti­tat del nos­tre sis­tema edu­ca­tiu l'ha por­tat a adop­tar, en pro­por­ci­ons massa gene­rals –però, afor­tu­na­da­ment, amb excep­ci­ons nota­bles–, unes acti­tuds pro­fun­da­ment con­ser­va­do­res, per no dir reac­cionàries i tot. I no em refe­reixo estric­ta­ment al pla ideològic de les dre­tes i les esquer­res sinó en el de la resistència a qual­se­vol canvi que repre­senti una trans­for­mació de les ruti­nes del “sem­pre s'ha fet així”. Tant és que par­lem del calen­dari o l'horari esco­lar o que fem referència a la intro­ducció dels ordi­na­dors a l'aula. Tant és que par­lem de reforçar la funció direc­tiva com de garan­tir la coherència dels equips docents i, per tant, dels pro­ces­sos d'atri­bució de pla­ces. O se segueix obse­dit en el debat públic-pri­vat. I això, dei­xant de banda els temes tabú com ara l'edu­cació dife­ren­ci­ada per sexe, el tre­ball ori­en­tat a l'excel·lència, l'exer­ci­tació de la memòria o el foment d'un espe­rit empre­ne­dor i com­pe­ti­tiu. En qual­se­vol cas, qual­se­vol intent de trans­for­mació rep imme­di­a­ta­ment per res­posta: “Ens estem pre­ci­pi­tant”.

¿Pre­ci­pi­tar-nos? Hi ha debats esco­lars que ja són tan antics com les for­mes d'orga­nit­zació que dis­cu­tei­xen. El cas dels hora­ris i el calen­dari n'és un exem­ple clar i que té l'avan­tatge de no poder ser con­si­de­rat un afer de pro­gres­sis­tes con­tra con­ser­va­dors, si no és que la intro­ducció de la set­mana de vacan­ces a mig curs pugui ser vista com una des­con­si­de­ració a la classe tre­ba­lla­dora. Fa anys i panys que sabem que l'escola, com la resta de la soci­e­tat cata­lana, segueix uns hora­ris irra­ci­o­nals que expli­quen en molt bona part tant la medi­o­cri­tat dels resul­tats esco­lars com la baixa pro­duc­ti­vi­tat labo­ral del país. I és una obvi­e­tat que tenim una mala dis­tri­bució del temps de vacan­ces, exces­si­va­ment con­cen­trat en uns mesos d'estiu, que quan no es defensa amb argu­ments pedagògics –com si la resta del món que s'orga­nitza dife­rent fos estúpid–, es fa amb argu­ments climàtics, com si visquéssim al tròpic. No, no ens estem pre­ci­pi­tant, sinó tot al con­trari: a causa de les enor­mes resistències a can­viar i a adap­tar-nos esco­lar­ment a un món que, d'altra banda, abra­cem amb entu­si­asme en tan­tes altres dimen­si­ons, resulta que estem fent els can­vis a mit­ges res­tant-los capa­ci­tat per millo­rar el sis­tema.

El que és real­ment inqui­e­tant és que costi tant d'enten­dre que si el món can­via —en gene­ral per a bé, i a vega­des, és clar, per a mal—, els estils edu­ca­tius no en poden que­dar al marge sense per­dre la seva capa­ci­tat d'influència, que és exac­ta­ment el que li ha pas­sat a la nos­tra escola. D'anar al davant de la soci­e­tat fa trenta anys, ara pot­ser és un dels dar­rers bas­ti­ons de resistència al canvi. D'acord: se'm pot dir que el que passa és que l'escola és crítica amb un deter­mi­nat tipus de progrés, el que ara s'imposa, i que és a això al que planta cara. Però, si fos així, faig dues pre­gun­tes: ¿quin altre model de soci­e­tat ens pro­posa, asso­li­ble, que no sigui man­te­nir-nos en el de sem­pre? ¿On són les idees inno­va­do­res i capa­ces de convèncer-nos de la seva bon­dat? I, en cas que hi fos­sin, aques­tes idees, ¿on rau­ria la legi­ti­mi­tat democràtica per a impo­sar-les al marge o en con­tra de les deci­si­ons dels governs efec­ti­va­ment ele­gits?

La qüestió, doncs, és si a hores d'ara la crítica social en què hipotètica­ment se sosté l'actual relat edu­ca­tiu reac­ci­o­nari –vull dir, el que té veu pública, gene­ral­ment a través de vells repre­sen­tants sin­di­cals i poca cosa més– res­pon a una volun­tat de millo­rar allò que tenim o a la de no per­dre els avan­tat­ges acon­se­guits. Uns avan­tat­ges que, com que ja no són els de l'estima i el reco­nei­xe­ment, s'escu­den en la dar­rera trin­xera del pri­vi­legi labo­ral. En aquest sen­tit, és simp­tomàtic com dreta i esquerra, pro­gres­sis­tes i con­ser­va­dors, tro­ben tan fàcil­ment l'acord amb aques­tes pers­pec­ti­ves nostàlgi­ques que posen totes les espe­ran­ces de rege­ne­ració en la “cul­tura de l'esforç” o en la “recu­pe­ració de valors”, idees vagues que obvien la pre­gunta de veri­tat: què mereix veri­ta­ble­ment esforç, i què és real­ment valuós. La des­con­fiança en els temps pre­sents i l'enyo­rança dels temps pas­sats avor­ten qual­se­vol propòsit edu­ca­tiu que exi­geix un com­promís radi­cal amb el pre­sent i una con­fiança pro­funda en el futur.

El cas és que ha començat un nou curs esco­lar, i la mitja dot­zena de can­vis que pro­posa la con­se­lle­ria d'Edu­cació han estat rebuts amb unes reser­ves que em sem­blen ridícules. Hi ha qui es demana com s'aten­dran les cri­a­tu­res la set­mana de vacan­ces a mig curs, sense pen­sar que, pri­mer, ho pot fer tal com ja les ate­nia la set­mana de vacan­ces de més que tenia al setem­bre i, dos, que no és rao­na­ble espe­rar que l'admi­nis­tració li ho hagi de donar tot resolt. I hi ha qui s'espanta per la intro­ducció d'ordi­na­dors a l'aula i fa una defensa apas­si­o­nada de la pis­sarra i el guix. ¿Per què no con­fiem en la capa­ci­tat dels nos­tres mes­tres per usar ade­qua­da­ment aques­tes eines, que de pas­sada els obli­garà a fer un reci­clatge gene­ral dels con­tin­guts i els pro­ce­di­ments? Un bon mes­tre amb guix i pis­sarra, ¿no serà també bon mes­tre amb ordi­na­dors a l'aula, i vice­versa, un mal mes­tre no ho serà amb qual­se­vol eina a les mans? Doncs enda­vant amb la fami­li­a­rit­zació amb un ins­tru­ment de tre­ball que aca­barà essent més uni­ver­sal del que, fa segles, ho va ser l'aixada!

Gover­nar i edu­car una soci­e­tat inculta i anal­fa­beta, fa alguns segles, havia de ser frus­trant per als pen­sa­dors il·lus­trats que la volien trans­for­mar. Però no us dic res d'haver de gover­nar una soci­e­tat poruga davant dels can­vis i que sem­pre troba que hi ha raons per a no “pre­ci­pi­tar-se”. ¿Quan recu­pe­ra­rem, a Cata­lu­nya, l'espe­rit inno­va­dor i ago­sa­rat de la nos­tra sòlida tra­dició pedagògica, amb ganes d'anar al davant?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.