Les paraules que no s'endú el vent

Des del Renaixement l'home cultiva l'ànsia per ser immortal: tenir fills és una manera de no morir del tot, però allò que garanteix la immortalitat és l'art: l'art perdura quan nosaltres morim. L'art, és clar, que queda fixat en un suport, que podrà passar de generació en generació sense despentinar-se. És aleshores quan irromp el concepte d'autoria i, amb ell, els conceptes que se'n deriven: plagi, SGAE... Que la literatura, per exemple, quedi enregistrada, inamovible, la protegeix d'alteracions arbitràries, però la converteix també en un cos inert, rígid, que morirà si els vents de les diferents èpoques no li són propicis. Els avis dels avis dels avis dels nostres avis amb prou feina sabien escriure, i tota la literatura que coneixien la transmetien de manera oral. De fet, gran part de la història de la humanitat ha estat oral: en el moment que entra en joc l'escriptura entra també la rigidesa. Ni Buda, ni Sòcrates ni Jesús van escriure una paraula: també perquè tots tres van saber ser flexibles, però sobretot perquè tots tres van dedicar-se a viure. I qualsevol persona sap que no pots fer les dues coses alhora: o vius, o escrius. Els escriptors ho fan tot a temps parcial: viuen, i després escriuen. Com a exercici de ciència-ficció, resulta interessant imaginar què ens hagués arribat de la vida de Jesús si mai ningú no l'hagués escrita. Potser les seves vivències, que s'haguessin transmès de manera oral de pares a fills, s'haguessin anat adaptant als temps i ara l'Església Catòlica no es trobaria amb un missatge tan anacrònic i allunyat dels seus contemporanis.

Sigui com sigui, la veritat és que la tradició oral ha estat sempre menystinguda: potser perquè ens recorda un temps en què la humanitat encara no sabia escriure (és a dir, el temps en què la humanitat acabava de néixer) i, per tant, l'associem als que ara, dins la nostra civilització, acaben també de néixer: per nosaltres, la narració oral està només relacionada amb els nens. Doncs bé, del 16 al 23 d'octubre té lloc un festival a Barcelona que demostra que la realitat no és gens així. Per primera vegada, Munt de Mots confereix valor a la paraula dita amb un total de 96 activitats en 43 espais diferents, des de la xarxa de centres cívics i biblioteques al Caixafòrum, Museu Picasso o Teatre Romea. Tot ple d'activitats que porten a escena una setantena de narradors internacionals i que barregen espectacles, xerrades, exposicions, maratons de contes infantils, tallers i sessions temàtiques.

És cert que Munt de Mots és una bona oportunitat perquè els més petits es familiaritzin amb una tradició que lluita per subsistir; és cert que el públic del festival serà majoritàriament infantil, però potser perquè els narradors orals saben que connectar amb l'ànima sense prejudicis d'un nen a través de la paraula i el llenguatge no verbal és més fàcil que adreçar-se al públic adult que lluita per ser acceptat en una societat en què prima la pseudointel·lectualitat.

El conte oral no té res a veure amb la cultura en la seva accepció més pedant, més referencial. Té a veure amb el moment present, amb una expedició cultural que existeix en un lloc i en un moment concrets i que mai no tornarà a ser explicat de la mateixa manera; que neix i mor allà mateix. Per això Munt de Mots és important: perquè demostra que la paraula oral sap obrir-se camí en la societat de la imatge i del correu electrònic, i ens recorda que, tal com deia Heidegger, la dimensió del nostre llenguatge dibuixa la dimensió del nostre món.