AMB L'ARTICLE ‘PLANTEM CARA', JOAN SOlÀ
VA ENCENDRE l'espurna que ha desvetllat el país
Ànims!
Vaig saludar Joan Solà i Cortassa per darrera vegada en l'acte d'inauguració del curs acadèmic de l'Institut d'Estudis Catalans, tot just fa quinze dies. Com a vicepresident que n'era, seguia la comitiva, darrere del president Salvador Giner i del pare abat de Montserrat Josep Maria Soler, abans d'entrar a la sala Prat de la Riba. Agafat a la seva muller, l'Adelaida, el vaig veure molt afeblit, li vaig demanar per la salut i em féu algun comentari de circumstàncies, aquesta vegada més trist que irònic. Potser un “no gaire bé”. Sense aturar-se, ens vam donar la mà i vaig dir-li: “Ànims!”.
Ànims? A en Joan Solà, ànims? Ànims és el que jo necessitava per saludar-lo, coneixent-ne la situació. I ànims és el que necessitem ara tots nosaltres, després de la seva mort. El diccionari de l'IEC, en la segona accepció diu “ànim. m. 2 Volença, intenció, coratge, esperit, de fer una cosa”. I exemplifica: “Dóna-li ànims, que el veig molt abatut”. No era el cas de Joan Solà, que encara dijous de la setmana passada escrivia el seu article, el darrer, a l'Avui. No ho era perquè ni malgrat la malaltia, no ha parat, per no dir que fins i tot en els darrers temps encara ha alçat més la seva veu crítica, cívica i patriòtica.
No sé si va ser per casualitat, per intuïció, per una visió sàvia o, perquè sense saber-ho, va ser ell qui encengué l'espurna que ha desvetllat el país. Però el cas és que l'article Plantem cara, del 28 de desembre del 2006, ha fet la seva feina i marca l'abans i el després de l'endormiscament. Solà l'havia escrit arran de la provocació –vull dir, el decret– del govern socialista espanyol que imposava una tercera hora de castellà a les nostres escoles, envaint competències i fent-ho per allà on més ens dol. Solà estava indignat, santament indignat –vaig escriure que això era una indignació “enraonada, serena i ferma”– i, implacable, sentenciava: “Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble”. Des d'aquell desembre, quan el mot d'ordre de Joan Solà semblava condemnat a no passar de ser una enrabiada patriòtica més, les tornes van començar a canviar. Inesperadament, des de llavors i cada dia més, el país ha anat aprenent a desfer-se de velles actituds victimistes pròpies de les ànimes d'esclau, i a una velocitat inaudita s'ha anat carregant d'autoestima per dir prou, per plantar cara, per mostrar-nos intolerants, com escrivia Solà, “al sarcasme, la mentida, la humiliació i l'afebliment del nostre país”.
És amb aquesta empenta que Joan Solà, el juliol del 2009, s'adreçava al Parlament de Catalunya en uns termes que, si no m'equivoco, la institució no havia escoltat mai. Solà va parlar de la llengua catalana, però apuntava amb claredat les causes polítiques de la dissort: “La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai públic on ens ha tocat viure envers tota llei de diversitat. La causa més propera i amable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat”. I acabava: “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat i escarnit per cap altre. [...] La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”. Vet aquí, doncs, qui és que ha dedicat tota la vida a repartir ànims –i algun clatellot– al país!
Joan Solà va voler ser acomiadat al paranimf de la Universitat de Barcelona, i no al Palau de la Generalitat. Ho va desvelar cruament i valenta el seu jove nebot, també Joan Solà de nom, en l'acte d'homenatge de dimarts. Després de qualificar-lo, amb encert i precisió, d'home total –“qui uneix a la intel·ligència fora de dubtes una capacitat de treball descomunal i la claredat de no perdre mai de vista allò que és important”–, afegia: “Els polítics ens han deixat sols [al poble], i per això avui som aquí i no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. [...] avui som aquí, també, perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió.” I si les paraules del nebot a l'oncle eren tallants, els aplaudiments que va merèixer van fer tronar les parets de la universitat.
Com si volgués fer un darrer acte de rebel·lia, Joan Solà es moria el mateix dia que el català tornava a rebre una garrotada, ara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en compliment de la sentència d'aquest tribunal d'excepció espanyol que en diuen Constitucional. Tal com havia plantat cara a aquell decret espanyol del 2006, en un darrer gest de força, la seva mort escarnia i condemnava al no-res informatiu la decisió d'aquest tribunal de suspendre uns reglaments que, amb una timidesa de no dir, declaren –sense gaires conseqüències– que el català és tot just llengua “preferent”. Ai, els enemics d'aquest poble!
Més enllà de la tristesa per la mort d'un home savi i bo, d'un mestre exigent, d'un professor brillant, d'un patriota coratjós, més enllà de la pèrdua de l'espòs, el pare, l'oncle, el col·lega o l'amic, ens queda una obra sòlida i l'exemplaritat indiscutible de qui sempre va plantar cara pel país en defensa de la seva llengua. Tenir els ànims necessaris per seguir el seu exemple, en la mesura de les nostres modestes capacitats, serà la millor manera de fer memòria per sempre de Joan Solà. Que ell descansi en pau, que nosaltres seguirem el combat.