Les llengües sense Nobel

Cada primer dijous d'octubre l'Acadèmia Sueca fa tremolar el món literari del planeta amb l'anunci de l'atribució del premi Nobel de literatura. Aquest premi, com tots els esdeveniments d'àmbit mundial, té un fort contingut polític, encara que els acadèmics no necessàriament ho vulguin així. Provoca, si més no, un exercici d'autoestima, o d'orgull, o de prepotència en els països que, a través d'un escriptor, se senten distingits. En general, les llistes dels premis indiquen la nacionalitat dels escriptors, però poc sovint la llengua d'expressió. Així doncs, si fem estadístiques, podem veure que des del 1901, data de l'atribució del primer Nobel, s'ha atorgat aquest premi a escriptors que s'expressen en vint-i-cinc llengües diferents... Ara bé, aquesta diversitat modesta però real amaga unes disparitats molt crues. Vet aquí la llista, per ordre decreixent, de les llengües dels escriptors premiats (en cas d'escriptors bilingües he comptat les dues llengües ja que el premi s'atorga sempre pel conjunt d'una obra): anglès (27 premis), francès (14), alemany (13), espanyol (11), suec (7), italià (6), rus (5), polonès (4), noruec (3), àrab, danès, grec, japonès (2), bengalí, finès, hebreu, hongarès, islandès, jiddisch, occità, portuguès, serbocroat, turc, txec i xinès (1).

Així doncs, aquest Club de les Llengües amb Nobel permet veure algunes coses interessants. Que quatre llengües monopolitzen els dos terços dels premis; que, si més no fins a mitjans de segle XX, l'Acadèmia era bastant etnocèntrica: totes les llengües d'Escandinàvia, fins i tot el demogràficament minúscul islandès, han estat premiades; que algunes llengües pateixen d'una subrepresentació evident: només dos japonesos, només un portuguès, només un xinès...

És clar, la lectura més interessant podria ser la lectura en negatiu: les llengües que encara no fan part del Club... i aquí es veu que la injustícia és flagrant per a llengües de llarg recorregut històric i de tradició literària considerable: el romanès, el neerlandès, el coreà, el persa o l'hindi, entre d'altres, no han donat mai cap premi Nobel al món... I, com se sap, el català, tampoc. A Catalunya, l'expectativa davant de l'atribució d'un Nobel a un escriptor d'expressió catalana ha quallat en algunes obres literàries com l'inquietant Davant del rei de Suècia, de Quim Monzó, i el truculent Síndrome d'Estocolm, de Bernat Puigtobella... És probable que aquesta expectativa sigui real i palpable també en els altres països de llengües òrfenes de Nobel, amb la diferència que aquests països ja són això, països, mentre que Catalunya, doncs no... Un premi Nobel a un escriptor d'expressió catalana seria doncs un esdeveniment de primera magnitud, i provocaria una mena d'orgasme col·lectiu, tot i que immancablement alguns cenacles, xops d'autoodi, intentarien rebaixar-ne l'abast i el mèrit. Seria un esdeveniment d'àmbit planetari que donaria una visibilitat extraordinària a la llengua catalana, a Catalunya i als Països Catalans. Alguns afirmen que provocaria una acceleració en el camí cap a la independència. I probablement seria així. Ara bé, l'invers també funcionaria: aconseguim la independència i tenir un Nobel català ja serà relativament més fàcil... Fins ara, sembla que Àngel Guimerà va ser l'escriptor català que més possibilitats va tenir de guanyar-lo. Les raons per les quals no va tenir-lo són apassionants, i no tenen res a veure amb la literatura. En parlaré la setmana que ve.