Cerquem respostes

El dia 10 de desembre de l'any 1948, a l'Assemblea de les Nacions Unides, es va adoptar i proclamar, amb la resolució 217 A (III), la Declaració Universal de Drets Humans. Eren uns moments difícils per a tota la humanitat, amb grans dificultats econòmiques i socials, complicades per la fi de la Segona Guerra Mundial, que van deixar tothom fortament tocat i que van evidenciar que els drets de les persones s'havien trencat arreu.

Aquesta introducció, considerada com a ortodoxa, ens pot semblar una manifestació acurada i responsable dels moments que es vivien. Però quina es l'opinió de la humanitat, avui, després de seixanta-dos anys de la seva proclamació? Aquesta declaració encara és vigent? Serveix d'alguna cosa? Val la pena continuar demanant que es compleixi?

I si intentem respondre les preguntes formulades encara ens sorgeixen més interrogants, que dificulten molt obtenir respostes positives.

Estem immersos en un món d'irresponsabilitat, fem tot el contrari del que ens va demanar i proclamar la Declaració, se'ns trenquen a diari els nostres drets, hem oblidat els corresponents deures i no fem cap cas de les incomptables crides que molts ciutadans, amb els seus drets trepitjats, vexats i deshonrats, ens fan contínuament.

La dignitat dels éssers humans ha d'estar per sobre de qualsevol interès particular o personal. I això, en ple segle XXI, sembla que ningú no ho assumeixi. Hem arribat al límit i ja no podem anar més enllà: tot el que ve és una caiguda sense control; i costa veure un veritable compromís d'accions i decisions que garanteixin el respecte i el compliment dels drets de les persones.

El remei no ens el pot donar cap metge. No existeix un medicament contra el mal que ens envaeix. Només la voluntat de les persones pot provocar el canvi que reclama a crits aquesta societat, plena de problemàtiques, i que els mateixos governs no poden arribar a afrontar sense el nostre ajut.

Que vivim una crisi econòmica molt forta ningú no pot dubtar-ho, però creiem que encara es més forta la crisi de valors existent, la manca de respecte, la vulnerabilitat de les persones amb manca de recursos, les dificultats dels més febles, la pobresa i l'exclusió social a què llancem sense miraments tothom qui no segueix les regles del joc imposat per uns pocs personatges a qui no importen ni les llibertats ni el progrés dels més necessitats.

No hi valen rebel·lions. La mateixa Declaració ens diu que no és el camí; cal esforç i coordinació. Esforç de molts i coordinació entre tots els que, d'una forma o altra, entenem que aquest món no ha d'ésser així, que cal un canvi, que cal lluitar contra el nostre propi egoisme i sembrar en terra ben adobada per obtenir bons fruits, sense diferències de cap tipus. I cal fer-ho aviat, el temps se'ns ha tirat a sobre i fins i tot se'ns ha acabat.

Ens caldrà ser imaginatius en la recerca de nous camins on trobar voluntats actualment ignorades o oblidades. No podem defugir les nostres obligacions envers els altres i, si ho fem, hem errat el camí.

Dediquem avui, dia del seu aniversari, una estona a llegir de vell nou la Declaració de Drets Humans i, si ens atrevim, cerquem respostes. Ens toca a tots i a totes, sense exclusions i de prop.