El país de Pep Guardiola

Pep Guardiola, no en tinc cap dubte, ha fet moltes aportacions per a la felicitat de tots nosaltres aquests darrers anys. Però a mi em mereix un especial respecte la de l'altre dia, quan se'n va anar a Zuric a l'entrega de la Pilota d'Or i va parlar en català. Suposo que ell ho va considerar normal, perquè és l'idioma del seu país i és l'idioma amb el qual la majoria de nosaltres ens expressem habitualment. Però alguna cosa falla –i tots sabem què és– quan un fet tan normal com aquest, parlar l'idioma del teu país, es mereix que fins i tot el president Artur Mas el truqui per agrair-li el gest. Som un país, tenim una llengua pròpia, però, paradoxalment, quan sortim a fora ens n'hem d'amagar. Si no és pas, és clar, que ets Pep Guardiola i t'ho pots permetre. Anem acomplexats pel món però anem acomplexats també a casa nostra. Ho penso cada cop que veig qualsevol polític fent l'habitual roda de premsa i veient que, quan s'acaba, ho ha de repetir tot altra vegada per a les ràdios i teles en castellà. S'imaginen que a ZP al final d'una roda de premsa li preguntessin si ho pot repetir en català? Exagero i no és exactament el mateix, però això és el que fa cada dia de cada dia la nostra classe política. Explica el que vol i un cop ha acabat ho torna a repetir per a ràdios i teles espanyoles. Com si no s'haguessin inventat els subtítols! Anys enrere ho havia vist fer (això de negar-se a repetir en castellà el que acabava de dir en català) en ocasions molt excepcionals al president Pujol. Però jo no deixo de preguntar-me què passaria si un dia tota la nostra classe política catalana es posés d'acord a fer el mateix amb tota normalitat.