Trossos

Cop de timó

Abans del 23-F es va posar de moda l'expressió “cop de timó”. Van començar a aparèixer veus de tots els àmbits que recla­ma­ven un cop de timó per redreçar la situ­ació encar­nada pel govern Suárez. Ho explica molt bé Javier Cer­cas a Ana­tomía de un ins­tante, però al meu parer infra­va­lora un aspecte: la prin­ci­pal pre­o­cu­pació dels par­ti­da­ris del cop de timó era l'Estat de les auto­no­mies. L'objec­tiu del cop de timó era rede­fi­nir el procés a la baixa i tan­car-lo.

Har­mo­nit­zació

Ara no es parla de cop de timó. Però es parla de recen­tra­lit­zació de l'Estat, d'har­mo­nit­zació autonòmica, men­tre s'acusa les auto­no­mies en gene­ral –però pen­sant en la cata­lana d'una manera par­ti­cu­lar– de ser una part del pro­blema de la crisi econòmica: alta des­pesa, endeu­ta­ment, poc con­trol... En un cert sen­tit, s'està dema­nant un altre cop de timó en la mateixa direcció: aco­tar o fins i tot fer recu­lar un procés que cre­uen que ha anat massa lluny.

23-F?

Vol dir això que anem cap a un altre 23-F? En abso­lut! Però el cop de timó de què es par­lava abans del 23-F va arri­bar després. La Loapa. Hi ha un abans i un després. Són els efec­tes d'aquell cop de timó els que es volen repe­tir. I com va pas­sar lla­vors, el pri­mer és crear el clima, dir que hi ha una neces­si­tat. Tor­nen els temps del cop de timó, però els anys no han pas­sat en va. El cop de timó en què pen­sen pot­ser tin­dria ara més inèrcies i més resistències en con­tra.