El tòpic de la imposició

No passa cap dia sense que Alícia Sánchez-Camacho no insisteixi que ells –el Partit Popular i els que pensen com ella– estan a favor d'estendre l'ús del català, però estan en contra que això es faci per mitjà d'imposicions. I posa com a exemple d'aquestes imposicions les sancions per no retolar un comerç en català, la llei del cinema o la immersió lingüística mateixa.

La tàctica és perfecta, impecable: acusar els altres de fer allò que tu fas millor que ningú; és a dir, acusar els governs catalans de voler imposar el català quan, de fet, són els governs espanyols els que imposen el castellà a Catalunya. La tàctica és perfecta perquè, afirmant que les coses són a l'inrevés de com són realment, obligues l'adversari a defensar-se i a justificar-se per fer allò que, de fet, és el més normal del món.

El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya aquesta és el castellà. Les xifres canten. Segurament la llengua catalana és la que té més presència a les administracions locals i als ens que depenen de la Generalitat (centres escolars, hospitals, etcètera). Però fixem-nos en aquestes dades:

–El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.

–El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.

–El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.

El castellà és imposat pels canals més diversos: d'una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; de l'altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s'obliden del català, si no el menyspreen directament.

A més, el català és inexistent en camps tan importants com l'etiquetatge –excepcions prou conegudes a banda– o els videojocs i els jocs electrònics en general. I sembla que hi ha un clar retrocés a l'hora de disposar de la documentació en català relacionada amb transaccions bancàries, assegurances, etcètera. Sovint, per defecte, la llengua “imposada” és el castellà. Les paraules d'Alícia Sánchez-Camacho, doncs, són una paradoxa que pretén deformar la realitat amb la intenció de barrar el pas a qualsevol autèntic procés de normalització de la llengua pròpia del país. Una paradoxa molt diferent de la que inclou la premonitòria afirmació que fa Lluís V. Aracil a principis dels vuitanta quan avisa que hem d'imposar el català tan aviat com sigui possible, perquè, si no, ens acusaran d'imposar el català. Aracil vol dir, és clar, que hem de fer del català la llengua normal del país, com ho és l'alemany a Alemanya o l'italià a Itàlia, de manera que qualsevol persona que vingui a viure aquí vegi de seguida que l'ha d'aprendre i utilitzar.

Però han passat trenta anys i l'objectiu no s'ha acomplert. Per això n'hi ha que parlen d'imposicions. El català els fa nosa, els pot fer nosa. En poden prescindir absolutament.