Coses de l'idioma

Grècia i Espa­nya, líders euro­peus en mono­lingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llen­gua, la seva, i en des­co­neix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciu­ta­dans igno­rants, des del punt de vista idiomàtic, més refrac­ta­ris a altres rea­li­tats lingüísti­ques, més imper­me­a­bles a la diver­si­tat idiomàtica, més tan­cats i aïllats, lingüísti­ca­ment par­lant. A Cata­lu­nya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxem­burg, som l'únic país euro­peu amb tres llengües ofi­ci­als en el mateix ter­ri­tori (català/espa­nyol/occità) i no hi ha avui cap cata­la­no­par­lant que, sense moure's de casa, sigui mono­lingüe i sàpiga par­lar només català. Qui parla català sap par­lar també espa­nyol, francès o italià, segons on vis­qui.

La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és per­fec­ta­ment cohe­rent amb la visió mono­lingüe, mono­cul­tu­ral i mono­na­ci­o­nal que sem­pre ha estat hegemònica a Espa­nya i, quan no, apa­reix com una con­cessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels igno­rants, dels sena­dors espa­nyols que només par­len la seva llen­gua. Quan així ho fan, per als nos­tres no cal que gas­tin ni un euro de pres­su­post, perquè nosal­tres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si apre­nen idi­o­mes, si fan l'esforç intel·lec­tu­al­ment no des­pro­por­ci­o­nat d'enten­dre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el man­te­ni­ment de la seva ignorància.

És sig­ni­fi­ca­tiu el seu con­cepte de nor­ma­li­tat. “Això no és propi d'un país nor­mal”, diuen sense aver­go­nyir-se'n, men­tre veuen els seus sena­dors amb auri­cu­lars. El que no és nor­mal és tenir sena­dors que només par­lin una sola llen­gua, minis­tres de cul­tura que igno­rin tres de les qua­tres llengües ofi­ci­als de l'Estat, si no és que són cata­lans, bas­cos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situ­ació. L'arrogància anal­fa­beta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auri­cu­lars, útils només als que no saben idi­o­mes: ells.

Les llengües comu­ni­quen però també sim­bo­lit­zen. Ho saben al Par­la­ment Euro­peu, amb 23 llengües ofi­ci­als, més de la mei­tat de les quals menys par­la­des que la nos­tra. Els euro­di­pu­tats saben anglès o francès, però cap d'ells no renun­cia a usar la seva llen­gua per més que, si aquests dos idi­o­mes hi fos­sin els únics emprats, ens estal­vi­a­rem molts diners al cap de l'any.

La cons­ti­tució tan sols esmenta una sola llen­gua: “el cas­tellà és la llen­gua espa­nyola ofi­cial de l'Estat”. El trac­ta­ment del tema hi és tan al·luci­nant que, per a altres ofi­ci­a­li­tats, remet al que acor­din els esta­tuts d'auto­no­mia, però, en no men­ci­o­nar cap altre idi­oma, què hau­ria pas­sat si en algun d'aquests s'hagués decla­rat el bretó, l'àrab o el xinès també com a ofi­ci­als? Doncs que seria ple­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal...

Ja fa temps que han posat en cir­cu­lació con­cep­tes polítics, dis­fres­sats de científics o de legals, com ara “llen­gua comuna” o l'esotèric “comu­ni­tats amb llen­gua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tin­gui? Quina és la llen­gua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi par­len, són muts? Cada estat ha acon­se­guit l'ofi­ci­a­li­tat de la seva llen­gua a la UE i la nos­tra no ho serà mai, men­tre no tin­gui estat. Espa­nya mai no l'ha assu­mida com a pròpia, ni emo­ci­o­nal­ment, ni política­ment, ni jurídica­ment. Ells ja tenen la seva i se'n pre­o­cu­pen. El que no és nor­mal és espe­rar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espa­nyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impos­si­ble”. Doncs això.