Catalunya, districte televisiu
Malgrat els darrers canvis en el sector audiovisual, molts d'ells impulsats de manera directa o indirecta per La Moncloa, el mapa televisiu espanyol sembla lluny d'estar consolidat. El debat sobre el sector continua viu i, ara mateix, les crítiques plouen des de tot arreu damunt de les televisions autonòmiques, que estarien fent la competència deslleial a les televisions privades. Si ens ho mirem des d'una perspectiva catalana estricta, és un debat quasi extraterrestre. Interessos particulars al marge, aquí ningú no gosa posar en dubte que Televisió de Catalunya juga, per mèrits propis, un paper insubstituïble com a servei públic i com a garantia del pluralisme polític, social, cultural i lingüístic. Però, tot i així, a Catalunya també hi ha un cert debat.
En primer lloc, des que la Generalitat va atorgar la llicència de la televisió privada d'abast nacional al Grup Godó, aviat farà vuit anys, alguns sectors insisteixen que TVC perdi pes per deixar més espai al negoci privat de televisió, que de moment no surt a compte. La Vanguardia sempre ho ha defensat públicament i alguns dirigents de CiU i el PSC –soto voce–, també. En segon lloc, hi ha la qüestió de l'“ocupació” de les ones, com en deia fa uns dies Josep Gifreu: les emissions a Catalunya de les grans televisions d'àmbit estatal, alienes a qualsevol regulació del Parlament o el Consell de l'Audiovisual, que, a excepció feta de TVE i d'algun altre cas isolat, vulneren massa sovint els codis ètics professionals i els principis del pluralisme lingüístic i polític.
Semblen dues qüestions diferents, però estan inexorablement relacionades. Qualsevol moviment que faci la Generalitat per solucionar un d'aquests dos temes haurà de tenir l'altre en compte, si vol prendre decisions justes, políticament equilibrades i èticament fora de sospita. I és evident que “la possible reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals” que van acordar CiU i el PSC en el debat d'investidura seria totalment insuficient. Calen solucions ambicioses.
La solució hauria de passar per les Corts Generals, on el PSOE i CiU sumen la majoria suficient per fer una llei orgànica que declari Catalunya “districte televisiu” i permeti a la Generalitat “participar de manera efectiva en els processos administratius relatius a la prestació de serveis de comunicació audiovisual que són competència de l'Estat”, com recollia l'Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 al Parlament. Dit d'una altra manera: que les televisions que emeten a Catalunya hagin de respectar tant la legislació estatal com la catalana, com passa amb moltes altres activitats. Que això ja s'hagués intentat amb la reforma de l'Estatut i no s'hagués aconseguit no és obstacle perquè ara no es torni a provar. En aquests cinc anys han canviat moltes coses en el panorama televisiu i també en el polític, però “la preservació i la promoció del pluralisme lingüístic i cultural de Catalunya” per les televisions estatals, com volia l'Estatut, encara brillen per la seva absència.
La delegació de facultats a la Generalitat que preveu l'article 150 de la Constitució permet intentar aquesta via, que, torno a dir, està aritmèticament a l'abast del PSOE i CiU. Aquesta llei orgànica preveuria que les televisions espanyoles que emeten a Catalunya (un 65,3% de l'audiència, segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura), s'adaptessin a lleis com la de la comunicació audiovisual o la de normalització lingüística (segons la qual, com a mínim, el 50% del temps d'emissió ha de ser en llengua catalana).
Seria una autèntica prova de foc per a la independència del poder polític. Amb aquesta mesura, plenament democràtica, es podrien redreçar els problemes de la viabilitat de la televisió privada catalana i dels continguts abusius de les televisions d'àmbit estatal. Per força, TVE s'adaptaria a la nova situació, però a les privades els costaria més. Tard o d'hora, els dos grans grups (Telecinco-Cuatro i Antena 3-La Sexta) i els dos petits (Net TV i Veo) es trobarien davant d'un dilema amb fortes repercussions econòmiques: o continuar les emissions a Catalunya o abandonar-les.
En qualsevol de les dues opcions, la broma els sortiria per un ull de la cara. Si deixessin d'emetre a Catalunya, renunciarien a un 16% de la seva audiència potencial i, per tant, els seus ingressos se'n ressentirien de manera immediata, ja fos per la devaluació dels espais publicitaris o per la possible pèrdua d'anunciants. Però continuar les emissions a Catalunya per conservar l'audiència (i els ingressos) tampoc els sortiria de franc. Fos quin fos el sistema que escollissin per complir la legislació lingüística, els seus costos de producció augmentarien significativament.
Per tant, la probabilitat de deserció a mitjà termini d'alguna de les televisions estatals que emeten a Catalunya seria molt elevada, tot i que abans lluitarien per quedar-s'hi: la porció de l'audiència catalana de les privades espanyoles és molt gran, un 47,2% en total, suficient per pensar-ho dues vegades abans de regalar l'audiència als competidors. En qualsevol cas, l'oferta televisiva a Catalunya s'acabaria ajustant inevitablement a la realitat del mercat. La previsible retirada d'algunes privades espanyoles (segurament Net TV i Veo, i potser, fins i tot, Telecinco-Cuatro) aclariria el panorama i obriria un escenari d'expansió i viabilitat a les altres, especialment a 8TV, l'única televisió privada d'abast nacional, que sens dubte hauria de fer esforços per reprimir l'emoció davant d'una perspectiva tan suculenta de reducció de la competència.