Articles

Assegurances i tsunami

Les assegurances són, per tant, un mecanisme que pot fer front a grans desastres sempre que siguin relativament previsibles

Últimament, em fa l'efecte que estic aprenent a escoltar millor allò que diuen els altres. Potser és que, amb el pas dels anys, he tingut la sort d'acumular una sèrie d'amics, coneguts i saludats que tenen coses a dir i que les diuen molt bé. I, naturalment, ens resulta molt enriquidor d'assimilar les coses que diuen, i m'agrada adherir-me a les seves opinions. Això és exactament el que em va passar la setmana passada en sentir a la ràdio unes declaracions del meu bon amic Josep Maria Galilea, president de la corredoria d'assegurances que porta el seu nom. Parlava del terratrèmol i del tsunami del Japó i de les conseqüències que la tragèdia podria tenir en el terreny de les assegurances. Mentre el sentia, em passava allò de dir: “M'agrada perquè t'expliques”. El que deia Galilea era d'una evidència claríssima, i si agradava era perquè estava fonamentat en un gran coneixement de la matèria i formulat en termes entenedors.

La lliçó va ser magistral. Tot escombrant, lògicament, pro domo sua, va fer pedagogia sobre el que, en l'àmbit interior, representa el Consorci de Compensació d'Assegurances pel que fa a les catàstrofes i del que, en l'àmbit internacional, signifiquen les grans companyies reasseguradores, com per exemple la Munich Re, la Swiss Re o la Hanover Re. De fet, es va anticipar al que dirien més tard els experts, que van pronosticar unes pèrdues econòmiques inferiors a les causades pel conjunt de la crisi econòmica global (10% de caiguda del PIB del Japó el 2008 i el 2009) i un impacte de 60.000 M pel que fa als asseguradors. El problema és només que ja hem tingut les inundacions d'Austràlia i els terratrèmols de Nova Zelanda. Però, al capdavall, sempre queden els governs com a asseguradors d'última instància. Cosa que vol dir, per exemple, que el deute públic es pot convertir en un mecanisme perquè els japonesos es deguin diners a ells mateixos mentre esperen que passi a ser un augment d'impostos o una erosió inflacionista. En tot cas, el Japó és el primer creditor mundial, amb uns actius exteriors equivalents al 60% del PIB. Per cert, les grans reasseguradores han baixat a la borsa, des de divendres passat, entre un 10% de Swiss i un 4% de Berkshire Hathaway. I sembla una alarma excessiva, atès que ningú no vol que es repeteixin les pèrdues de 100.000 milions de dòlars del 2005 a causa dels huracans Katrina, Rita i Wilma i que la cobertura de centrals nuclears no s'aplica als “acts of rod”, és a dir, causes de força major naturals. De fet, després de les últimes divuit catàstrofes, les RE han cotitzat per sobre de l'índex borsari general.

Les assegurances són, per tant, un mecanisme que pot fer front a grans desastres sempre que siguin relativament previsibles. Els terratrèmols i la seva magnitud o freqüència encaixen perfectament en el càlcul de probabilitats. Però les desgràcies que no tenen cap mena de regularitat situen les coses en el terreny de l'atzar. Qui podia imaginar-se les conseqüències de les indemnitzacions per l'asbestosi dels treballadors de l'amiant? O dels fraus del sector financer? Qui gosaria apostar sobre el futur de la zona euro? Bé, vaja, que les matemàtiques de la probabilitat no acaben de lligar amb allò que pensa la gent. En això rau precisament la intel·ligència de combinar la noció que una cosa pot passar amb la que no és altament probable que passi. En realitat, els grans terratrèmols del Japó sempre han tingut conseqüències. El del 1855 que va destruir Edo (avui Tòquio) va acabar dos segles d'aïllament. El del 1923 va acabar un període democràtic. I el de Kobe del 1995 va acabar el prodigi de l'expansió industrial i va anunciar l'entrada en la deflació. Uns mesos abans, el govern japonès havia enviat experts a estudiar l'últim terratrèmol de Califòrnia. I aquesta setmana ningú no ha parlat d'un sisme de 5,6 graus a l'escala de Richter a Santiago de Xile.

Atès que Josep Maria Galilea ens ha familiaritzat amb l'estratègica importància de l'assegurança i de la seva solidesa, voldria recordar algunes altres coses que ell ja havia dit anteriorment. La queixa dels asseguradors contra els bancs i les caixes grans on els seus clients tenen domiciliats els rebuts i que fan ofertes de rebaixes sense que Defensa de la Competència intervingui contra aquest deslleial abús de confiança i manipulació basada en informació privilegiada. Sovint s'ha queixat també que es tracti de preservar l'espanyolitat de la banca, però no la de les companyies d'assegurances. Riu avall han passat a mans estrangeres Plus Ultra, Vitalicio, La Estrella i tantes altres. A part dels qui compren o participen en una asseguradora per fer l'aprenentatge i després es venen tot el Segurcaixa (menys el departament de vida) ni més ni menys que a la Mutua Madrileña després d'haver dut a terme l'operació de col·locar Adeslas a Aigües de Barcelona. Potser convindria evitar que maniobres com aquestes de comprar i vendre entitats garantia fessin trontollar la confiança en un sistema assegurador que és més exigible que mai en temps d'adversitat i de catàstrofes planetàries.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.