Lleugeresa

A La insu­por­ta­ble lleu­ge­resa de l'ésser, Milan Kun­dera explica que amb la història suc­ce­eix una cosa sem­blant al que suc­ce­eix amb la vida, i ho fa expo­sant el cas dels txecs. L'any 1618 els estats txecs van deci­dir ser valents i defen­sar les seves lli­ber­tats reli­gi­o­ses, fins a l'extrem de llançar dos dels fun­ci­o­na­ris de l'empe­ra­dor per la fines­tra del cas­tell de Praga. Així va començar la guerra dels Trenta Anys, que va por­tar a la pràctica des­trucció del país. Hau­ria estat millor que els txecs, en aquest moment deci­siu de la seva història, hagues­sin apos­tat per la prudència?

La pre­gunta es fa difícil de res­pon­dre sobre­tot quan sabem que l'any 1938, després de la con­ferència de Munic, el món va deci­dir lliu­rar el destí dels txecs a Hit­ler. A diferència del 1618, aquesta vegada els txecs van tenir la prudència de no pro­var de llui­tar con­tra una força vuit vega­des supe­rior. On els va dur, però, aquesta capi­tu­lació sen­sata? Doncs va ser l'inici de la Segona Guerra Mun­dial, i de la pèrdua defi­ni­tiva de la lli­ber­tat de la nació txeca durant segles. Podem dir ales­ho­res que hau­rien hagut de ser més arrau­xats que pru­dents?

Cap d'aques­tes pre­gun­tes no es pot res­pon­dre amb cer­tesa, perquè la història no es pot repe­tir: com la vida, suc­ce­eix només una vegada. Les deci­si­ons impor­tants mar­quen la nos­tra existència i són, alhora, pro­fun­da­ment fràgils. En el fons, sem­pre es basen en la inex­periència. Podem ser més madurs, podem haver après molt, però al llarg de la vida podem real­ment dir que la prudència ens ha aju­dat més que la rauxa? Sem­pre? O a l'inrevés: després d'anys i anys de viure, podem real­ment afir­mar que la rauxa ens ha donat sem­pre millors resul­tats que la prudència? Pen­sem-hi bé: sem­pre? Segur? I a tot­hom?

A Cata­lu­nya el debat entre seny i rauxa és com un fan­tasma incan­sa­ble, però això no ens fa un poble decan­tat per un o altre ves­sant: som la nació del pac­tisme, dels pusil·lànimes com­pro­mi­sos de Casp i del gra­du­a­lisme etern, però també som la dels sega­dors per­se­guint vir­reis, la dels almogàvers san­gui­na­ris o la de la resistència sense quar­ter con­tra les tro­pes (ben supe­ri­ors) dels borbònics del 1714. Fins i tot som la de Fèlix Millet o la de Joan Saura, posats a par­lar de poc seny. I se'ns con­si­dera, mal­grat això, una nació serena i civi­lit­zada fins a l'encar­ca­ra­ment. Admi­ren Gaudí però ens veuen (i ens veiem) nou­cen­tis­tes. Expor­tem Dalí però al nos­tre MNAC hi posem pan­tocràtors. No em queixo sinó que cons­tato: ens agrada tenir-nos com un poble tirant a pru­dent, mesu­rat, raci­o­nal. El pro­blema, com apunta Kun­dera, és que això no és ni una vir­tut ni un defecte: el judici de la història és així de com­pli­cat perquè només una vegada va ser 1714, només una vegada va ser 1936 i només una vegada serà 2011.

“Repe­tir els errors del 6 d'octu­bre del 1934”, sona ben sovint en les tertúlies de les ràdios com a gran adver­ti­ment dels savis. I sí que s'ha d'enten­dre l'adver­ti­ment, i assu­mir-lo: però tot seguit poder apun­tar que ja no hi ha cap 6 d'octu­bre igual que l'altre, i encara menys després de quasi un segle. Per tant ni és lícit tit­llar d'impe­tu­o­sos els qui pro­mo­uen un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació, ni ho és que CiU aposti avui per un sobi­ra­nisme pru­dent (i sense oxímoron). Perquè aquí enmig de la història no es tracta de tenir més raó ni més emoció, sinó de vehi­cu­lar pen­sa­ments i emo­ci­ons de gent molt diversa que empe­nyen, de forma més espontània que estratègica, cap a una banda o una altra en funció de si se sen­ten amb més o menys for­ces. “Que la prudència no ens faci traïdors”, sí, però la rauxa tota sola també pot ser des­as­trosa per a un país. Ni la rauxa ni la prudència són dolen­tes en si matei­xes. Només tenim una opor­tu­ni­tat per a viure el moment que vivim: l'únic que podem pro­cu­rar és que els nos­tres líders no siguin massa covards, ni massa teme­ra­ris. Això vol dir que no pots agi­tar les mas­ses popu­lars perquè t'han rebai­xat la velo­ci­tat a 110 o perquè t'han negat un traspàs. Però també vol dir que no es pot tenir una cen­tral nuclear a punt d'explo­tar prop de Tòquio i exi­gir calma. De tal manera que ni sem­pre hem d'estar a favor de l'acció, ni sem­pre a favor de la sere­ni­tat, ni sem­pre al mig. Només ens cal exi­gir rotun­da­ment que l'opció sigui sòlida, que tin­gui força i que tin­gui rigor. Per això ens decan­tem per la prudència: el nos­tre inde­pen­den­tisme orga­nit­zat (és un dir) no té cap d'aques­tes tres coses.