PQ?

Una bona fórmula per pro­var que ens vagin bé les coses, per asso­lir l'èxit d'una ini­ci­a­tiva, és que a la resta li interessi el nos­tre èxit. És a dir, que els que ens envol­ten vegin bé, amb bons ulls, fins i tot amb interès, la nos­tra idea. Fer les coses bé només és una part dels requi­sits: con­ve­nir als altres és allò que fins avui ha fet Gad­dafi i que fins l'any 1952 va fer el règim de Franco, que aquell any ja era accep­tat dins l'ONU. Que interessi l'èxit o el man­te­ni­ment de la teva causa. Que els astres es con­ju­rin a favor i que, si et falla el talent, com a mínim hi hagi el favor dels que hi tenen alguna cosa a dir. I, de la mateixa manera, al con­trari: és pràcti­ca­ment impos­si­ble impul­sar una idea impor­tant si els altres s'hi giren d'esquena. Si no interessa. O si no interessa prou.

Per què Espa­nya i Cata­lu­nya estro­ben immer­ses en la crisi actual? Sens dubte per errors pro­pis, però sens dubte també per raons geo­polítiques. “El profe em té mania” no ha de ser mai el recurs argu­men­tal, però sí que con­di­ci­ona evi­dent­ment el nos­tre entorn i els nos­tres resul­tats. A Ale­ma­nya, que no és pas lluny, la crisi s'està trans­for­mant en progrés econòmic. Al Bra­sil i a la Xina el crei­xe­ment no cessa. La crisi s'ha por­tat pit­jor amb aquells països que no van fer els deu­res, d'acord, però hauríem de pre­gun­tar-nos si no podria ser que a algú, a alguns, els interessés que juguéssim un paper menor a par­tir d'ara en el con­text mun­dial. Pre­gun­tem-nos per què els altres se'n sur­ten i nosal­tres no. I, a banda de la necessària i justa autocrítica, pre­gun­tem-nos per què no aca­bem de sor­tir-nos-en. Pre­gun­tem-nos, com deia aquell, “quién nos pone la pierna encima” i si podria interes­sar que en el nou repar­ti­ment de riquesa mun­dial els cata­lans, i els espa­nyols, esti­guem ja desig­nats com a actors secun­da­ris.

No pro­poso cap teo­ria de la cons­pi­ració, ni con­si­de­rar-nos el melic del món, ni qüesti­ons d'engi­nye­ria política. Però una forma de vèncer la crisi és detec­tar allò en què podem real­ment interes­sar, allò que real­ment els qui ens envol­ten valo­ra­ran, allò que evi­tarà que s'obli­din fàcil­ment de la nos­tra necessària recu­pe­ració. El turisme, posem per cas: aspec­tes de desen­vo­lu­pa­ment indus­trial o econòmic que siguin genuïns i ini­mi­ta­bles, i que esti­gui al ser­vei de tot el món. La qual cosa ens porta ine­vi­ta­ble­ment a pen­sar de seguida en les noves tec­no­lo­gies i en inter­net, com a posada a dis­po­sició de ser­veis cap a l'exte­rior. O bé sim­ple­ment anar fora, viat­jar i fer-se conèixer arreu, fer-se impres­cin­di­ble. Això pel que fa als deu­res, però... i les deci­si­ons geo­polítiques? I si, per molt que ens esforcéssim, a fora ja hagues­sin deci­dit que allò que nosal­tres hem estat, ara ho hau­ran de ser uns altres? I si això fos així, per què seria?

He par­lat d'eco­no­mia per deri­var a la política: a la causa cata­lana, a l'eterna crisi cata­lana, al pro­blema catalán. Afirma Jordi Pujol que ja no s'albira cap altra sor­tida que la inde­pendència, afir­mació d'una gran trans­cendència històrica si es mira bé, però tot seguit con­fessa que es tracta d'un procés molt difícil. Pro­poso que lle­gim la clau per superar el trauma, la difi­cul­tat, la immensa força que cal per a una even­tual secessió, dins d'aquest llen­guatge de l'interès com­par­tit: anirà millor la nos­tra causa si interessa arreu que vagi bé. Hem estat segu­ra­ment poc astuts pel que fa la imatge (no parlo de l'acció ni de la justícia, sinó de la imatge) de la nos­tra política lingüística. Ha estat massa fàcil asse­nya­lar-nos com a exces­sius, egocèntrics i tan­cats: nosal­tres sabem que no ho hem estat, però no només a Espa­nya sinó també a l'estran­ger s'ha arri­bat a intro­duir aquesta idea. Hem d'evi­tar-ho de totes totes, no caure en tram­pes, tro­bar com­pli­ci­tats més enllà de les nos­tres fron­te­res. No fer amics: fer com­pli­ci­tats. No bus­car sal­va­dors: bus­car interes­sos comuns.

Davant del col·lapse de l'Estat espa­nyol des del punt de vista econòmic, però també des del punt de vista autonòmic i polític, podria ser més interes­sant que mai (per a tot­hom) que els cata­lans decidíssim cons­ti­tuir-nos com a estat propi. Men­tre només ens interessi a nosal­tres, i en tot cas a la mei­tat de nosal­tres, tin­drem molt més obs­ta­cles dels que podrem supor­tar. Voleu ser inde­pen­dents, cata­lans? Doncs res­po­neu per què. I per què no ho sou encara. I, de pas­sada, expli­queu-nos què hi gua­nyem tots els altres.