Dones maltractades per l'Església

“Senyors bisbes, la situació de la dona és molt diferents de la de l'home. El nostre paper eclesial continua sent secundari i marginal. La jerarquia eclesiàstica no pensa en la dona, ni com la dona. Cap dona no té veu en l'Església i molt menys vot. Cal que en el si de l'Església es faci un examen seriós i profund de tots els ‘misteris' que han envoltat la dona al llarg del temps i l'han feta, o bé massa sublim, o bé el instrument preferit de Satanàs; l'esca del pecat i de la perdició. La dona, igual que l'home, ha de ser acceptada en tot!”

Aquest text és d'una carta oberta als bisbe de Catalunya, datada l'any 1983. És la resposta de les dones a la desconsideració soferta en el concili de la Tarraconense, en què una proposta amb 9.180 signatures sobre el seu paper a l'Església ni tan sols es va prendre en consideració.

Hi havia aquesta setmana a Girona, a la Llibreria 22, la presentació del llibre Una història necessària, publicat pel Col·lectiu de Dones en l'Església. Jutjant per les aparences, l'edat de les presentadores podia fer pensar que es tractava de gent conservadora. Aviat ens vàrem adonar del nostre error. Era un clam col·lectiu de protesta: l'home des de la prehistòria ha exercit el poder per la força bruta de les armes i la mort. I aquest predomini masclista s'ha anat transmetent en la majoria de les civilitzacions i en particular, li ha anat bé a l'Església catòlica.

Quan s'escriuen els Evangelis i la història del cristianisme, s'oculta intencionadament la figura de Maria de Magdala, altrament anomenada Míriam. La jerarquia s'inventa la més dramàtica deformació: és transformada en un monstre exemplar i en una pecadora “model”. El papa Gregori el Gran diu que “vivia turmentada pels seus desitjos impurs”, “era un exemple de perdició, una esclava de la luxúria”. Va ser titllada de puta i malgrat que es va convertir, l'estigma va seguir per sempre.

Però ella és el símbol més important. És ella qui porta la nova als apòstols: “Jesús és viu!”. Escampa la doctrina, ocupa el primer lloc de responsabilitat entre els apòstols i els anima perquè prediquin. “Endavant, anuncieu l'evangeli”, diu. Ella –Míriam– és l'escollida per Jesús com a responsable de la comunitat dels seus seguidors. És la mestra.

No obstant això, per l'Església és l'arquetip de la dona: carn, nècia i culpable de tots els desastres. Cal recordar que la dona no va tenir “ànima” fins que li va reconèixer el Concili de Trento, i només per un vot! Però l'any 1945 un agricultor de l'Alt Egipte va desenterrar una àmfora i va trobar un conjunt de pergamins dels segles I i II. Entre ells, l'Evangeli de Míriam. Un text –incomplet– que s'ha ocultat perquè s'hi reconeix el paper preponderant d'aquella dona en els primers anys del cristianisme. Cauen per terra tots els estereotips.

Vins anys després del cop de porta de la Tarraconense a les dones, tot segueix igual. Elles serveixen, això sí per netejar l'altar de l'oli vessat pel sant pare al temple de la Sagrada Família! És molt admirable aquest moviment exemplar que a Girona té una extensa base. La seva lluita a favor de la igualtat ultrapassa el temps –i les circumstàncies–. Diríem que son insensibles al descoratjament.