Sobirania o mercat

La pre­gunta ja es for­mu­lava abans que els “indig­nats” sor­tis­sin al car­rer, fins i tot abans que enar­bo­res­sin les ban­de­res espa­nyo­les (repu­bli­ca­nes) i les fotos de Che Gue­vara. I la pre­gunta no era si monar­quia o república, debat arcaic, i tam­poc no era si capi­ta­lisme o comu­nisme, encara que Arcadi Oli­ve­res tin­gui molt clar que el pri­mer cal ender­ro­car-lo. La pre­gunta interes­sant del movi­ments dels “indig­nats”, i que (insis­teixo) ens pre­o­cu­pava ja molt abans, és sobre els límits de la sobi­ra­nia. Dit d'una altra manera, qui dimoni mana.

Les sobi­ra­nies actu­als pro­ve­nen, en gran mesura, de les fron­te­res mar­ca­des en temps de les monar­quies abso­lu­tes o bé de les revo­lu­ci­ons dels segles XVIII i XIX: la fran­cesa, l'ame­ri­cana, les romànti­ques i les des­co­lo­nit­za­do­res. Després d'això, les fron­te­res s'han mogut més aviat poc: però és en aquests segles que els estats es con­fi­gu­ren no ja com uns inter­lo­cu­tors espe­ci­als, sinó com els (únics) inter­lo­cu­tors. Els únics dipo­si­ta­ris del poder. En forma de monar­quia, de república, de dic­ta­dura o de democràcia, els estats eren els sobi­rans: de vega­des aquesta sobi­ra­nia era here­ditària, de vega­des era una sobi­ra­nia popu­lar, i de vega­des era fruit d'un cop d'estat. Però era sòlida, era el súmmum, era la màxima repre­sen­ta­ti­vi­tat i, per tant, l'única inter­lo­cució pos­si­ble de gran poder a gran poder. El sobirà, porti corona o porti cor­bata, és l'únic que té poder i l'únic que parla amb els altres sobi­rans.

Després arriba el burgès. El mer­cat. La botiga, la fàbrica, la indústria i el comerç. I la mul­ti­na­ci­o­nal, i el banc. El món pri­vat, que durant el segle XX ha acon­se­guit anar arra­co­nant els grans roman­ti­cis­mes d'estat i les grans uto­pies ideològiques i ha anat esta­blint sis­te­mes de con­vivència més libe­rals. Ara bé: en aquest joc, que és el que fem ser­vir per no donar abso­lu­ta­ment tot el poder a l'Estat (per més democràtic que sigui), evi­dent­ment les regles del mer­cat es fan notar. I quan els “indig­nats” par­len de Botín i dels grans “vam­pirs” del mer­cat, suposo que saben que estan par­lant de per­so­nes que han acon­se­guit una for­tuna i un poder no pas robant (fins que es demos­tri el con­trari), sinó jugant bé amb aques­tes regles. Les regles del mer­cat no són prou jus­tes? Segu­ra­ment: les dels estats, tam­poc, per més democràtiques que siguin. Jus­ta­ment, el fet que mani la majo­ria pot crear mol­tes injustícies, i el cas dels cata­lans (i del seu auto­go­vern) n'és un exem­ple claríssim: la majo­ria a l'Estat, que és el sobirà, mai no ens serà favo­ra­ble.

Un cop hem arri­bat aquí, podem dir que ens tro­bem davant d'una crisi de les sobi­ra­nies? Podem dir, com diuen no només els “indig­nats” sinó com també ha arri­bat a insi­nuar el mateix Duran i Lleida, que els polítics tenen un poder con­si­de­ra­ble­ment “venut” als grans mer­cats finan­cers? Si això fos així, qui hi ha de posar límit? Un govern mun­dial? Una aliança entre els con­ti­nents? Com fer coin­ci­dir algun interès entre França i, posem per cas, Sud-àfrica? D'acord, supo­sem que la política està con­si­de­ra­ble­ment sot­mesa als mer­cats: hi ha solució? No podem supo­sar que aquesta influència del poder econòmic també exis­tia, i me'n vaig lluny, al bres­sol de la democràcia, que és Ate­nes? No hi tenien algun paper impor­tant, en política, els comer­ci­ants d'ales­ho­res? Segur que els polítics han tin­gut, al llarg dels segles, l'última paraula? Estem deba­tent sobre un fet natu­ral que no té cap solució, si no és que passa per un retorn a certs auto­ri­ta­ris­mes? És casu­a­li­tat, doncs, l'efígie de Che Gue­vara one­jant en la mani­fes­tació?

Evi­dent­ment, la solució (que no tinc jo) ni passa pel comu­nisme ni passa pel fei­xisme (que també creix, tot sigui dit), ni passa pels estranys desit­jos expres­sats per Arcadi Oli­ve­res. Segu­ra­ment passa per un rear­ma­ment de les esquer­res, un rear­ma­ment menys dogmàtic i menys pue­ril. Una esquerra que no vegi “els pode­ro­sos” com una amenaça, sinó com un fet que sem­pre ha exis­tit al llarg de la història i que ha de tenir un paper, també, social. Mal­grat la crisi, mal­grat l'esfon­dra­ment de la bom­bo­lla immo­biliària, als Estats Units mai no han englo­bat “els pode­ro­sos” en cap retaule de l'infern: al con­trari, els han invo­lu­crat en la soci­e­tat, en la cul­tura, en la par­ti­ci­pació. No pot ser que el dilema sigui “sobi­ra­nia o mer­cat”, perquè la solució segu­ra­ment serà “sobi­ra­nia i mer­cat”. Hau­ran de con­viure i de fer-se con­trapès. L'error, oh esquerra, va ser enfron­tar-los.