Recordant Lluís Girbau Villaret

Dis­sabte ens dei­xava el senyor Gir­bau. Els que tenim uns anyets de sobres recor­dem la botiga que tenia a la Ram­bla de Girona, Casa Phi­lips, que va ser un refe­rent d’elec­tro­domèstics quan no exis­tien aques­tes grans fir­mes comer­ci­als. Qui no va tenir la seva pri­mera planxa o afai­ta­dora o ràdio, disc, ren­ta­dora o cas­set? El senyor Gir­bau ens ha dei­xat als 92 anys. Era germà de l’aba­dessa de les caput­xi­nes de Girona, la ger­mana Car­men, a qui jo esti­mava i que ens va dei­xar fa uns anys un con­vent ara ja tan­cat.

El senyor Gir­bau va ser un dels indus­tri­als que varen for­mar part de les obres dels salons de la Granja Mora. Ell fou qui va posar la ins­tal·lació de la música. El dia de la inau­gu­ració, junt amb la seva senyora, la Maria Dolors, varen venir d’invi­tats com la resta d’indus­tri­als. Aquesta botiga era un refe­rent de la nos­tra ciu­tat, just al pont de les Pei­xa­te­ries. Ser­via de sopluig a l’esti­mat Tinet, vene­dor de l’ONCE, quan encara no dis­po­sa­ven de caseta. També havien tin­gut els pat­ges dels Reis a reco­llir car­tes al vestíbul, quan la Ram­bla era for­mada per un grup de boti­guers de casa nos­tra, i no amb l’aspecte deso­la­dor que té ara.

Un any pel Ram jo era a l’entrada de casa i vaig veure a venir un noi per la vorera de davant. Quan va arri­bar al celler, va tra­ves­sar cap a casa i em va dir: “M. Carme i Rai­mon, són aquí? Els porto això.” Jo no tenia parau­les. Era una gran caixa amb una llaçada enorme i una tar­geta que, escrita amb lle­tra espe­cial, deia: “De la vos­tra padrina.” Va ser impac­tant, l’efecte i com la noia ho va pre­pa­rar. Ni jo ni en Rai­mon teníem padrina. L’autora era la nos­tra mare; el regal, el pri­mer toca­dis­cos Phi­lips de maleta. Sols us diré que vàrem ser el pri­mer bar a tenir música. Vàrem haver de dema­nar permís i pagar drets d’autor per cada disc que posàvem.

No podia dei­xar de tenir un record per a una botiga i un boti­guer que varen mar­car la història de la Ram­bla de la nos­tra ciu­tat. Recordo quan ens encar­re­ga­ven entre­pans de truita per al per­so­nal que ple­gava tard la vigília de Reis; abans que amos i tre­ba­lla­dors, una família.

Senyor Gir­bau, no puc fer res més que donar-li les gràcies per la relació comer­cial que vàrem tenir durant tants anys i en tants moments, i vostè, sem­pre amb el seu posat dis­cret i tímid que el carac­te­rit­zava, ens va aten­dre i ser­vir.

Des­cansi en pau.