“El bon disseny és el que perdura en el temps i no és víctima de les tendències”

El meu excap Fer­nando Salas, gran dis­se­nya­dor, mes­tre i amic, em va ense­nyar que el dis­seny que es basava en les tendències era caduc, que el bon dis­seny era el que per­dura en el temps i no era víctima de tendències. Em sem­bla una bona con­clusió. Tot i així, cert és que el dis­seny ha d’evo­lu­ci­o­nar amb el temps per adap­tar-se al con­text i el moment soci­o­cul­tu­ral, a part que amb els anys les pos­si­bi­li­tats amb l’evo­lució de nous mate­ri­als s’han ampliat moltíssim.

El con­text, el cli­ent i l’objec­tiu final. Penso que s’ha de ser cohe­rent i res­pectuós amb l’espai exis­tent i l’entorn. I sem­pre inten­tar treure pro­fit de les pre­e­xistències que ens ofe­reix l’espai, apor­tant una nova mirada. Hem tre­ba­llat molt reha­bi­li­ta­ci­ons al Barri Vell de Girona o refor­mes rurals on això és un must. Un exer­cici on el pro­jecte es basa en des­pu­llar més que ves­tir l’espai. Lla­vors, amb la inter­venció dis­se­nyada per al lloc, inten­tar ser pròxim, un dis­seny que com­bini bé la fun­ci­o­na­li­tat, el sen­tit comú i l’elegància. Espais i detalls que es vegin pen­sats, bonics, que apor­tin sin­gu­la­ri­tat i gene­rin alguna sor­presa a l’usu­ari. Crear atmos­fe­res que acu­llin bé les per­so­nes en cada cas cobrint les neces­si­tats o els estils que se’ns hagin reque­rit.

Entenc que aquesta és una moda necessària. No només perquè, com em refe­ria abans sobre tota la inno­vació en mate­ri­als que el sec­tor va aco­llint a mesura que pas­sen els anys i amb l’ajuda de la tec­no­lo­gia, una de les apor­ta­ci­ons ha de ser l’apa­rició de mate­ri­als reci­clats. Encara més impor­tant, però, penso que és inten­tar ser sos­te­ni­bles amb els dis­senys i les refor­mes que plan­te­gem: opti­mit­zació dels pro­ces­sos, bona gestió dels resi­dus... Com la mateixa vida!

En alguna ocasió, però de manera pun­tual. M’agrada ser sos­te­ni­ble, però ho aplico més en altres aspec­tes com ara en plan­te­jar solu­ci­ons més sim­ples, aus­te­res, que reque­rei­xin menys inter­venció. Inclús m’obses­si­ona no llençar res que algú altre pugui apro­fi­tar quan ini­ciem una reforma. Sem­pre inten­tem fer una feina prèvia a l’inici d’un ender­roc par­lant amb orga­nit­za­ci­ons sense ànim de lucre o guar­dant mate­ri­als per a altres obres de pres­su­post més ajus­tat.

És clar! Els cri­te­ris per mi a l’hora de plan­te­jar un dis­seny es basen en el con­text del cli­ent i l’objec­tiu final. I per tant, ente­nent el con­text com l’entorn, el pai­satge, la situ­ació d’un edi­fici/espai…, posen una sèrie de fac­tors i con­di­ci­o­nants al pro­jecte amb els quals has de tre­ba­llar durant tot el procés.

La deco­ració d’una casa és molt sub­jec­tiva, al gust i estil del seu pro­pi­e­tari. Per­fecta o no, ha de ser per­fecta per al cli­ent final. Inte­ri­o­risme per­fecte, des de la meva manera d’enten­dre-ho, és aquell que acon­se­gueix l’equi­li­bri just entre fun­ci­o­na­li­tat i estètica. I aquest sovint pot ser resolt amb més d’una solució for­mal o com­po­sició dife­rent, i amb­dues per­fec­ta­ment poden asso­lir el mateix objec­tiu.

Ikea m’encanta. Té un gran equip de dis­seny i, com dius, ha acon­se­guit demo­cra­tit­zar l’inte­ri­o­risme i, per tant, res­pon a una neces­si­tat. Però per a mi, com tot en aquesta vida, en la seva justa mesura. Perquè, si tor­nem a la sos­te­ni­bi­li­tat, el moble que dura tota una vida és el que és real­ment sos­te­ni­ble.

Casa meva! [riu] No perquè sigui millor que altres, sinó perquè va ser el pro­jecte més difícil per a mi, per la impli­cació per­so­nal que hi tenia i on sor­gei­xen totes les inse­gu­re­tats, però la vaig pen­sar amb molt d’amor, per aco­llir la meva família, que hi crei­xes­sin els meus fills i on tenim amics cada cap de set­mana. És un dels pro­jec­tes on he pogut veure i viure com res­pon el dis­seny plan­te­jat a mesura que pas­sen els anys, i n’estic con­tenta.

La veri­tat és que em sento afor­tu­nada perquè he tin­gut l’opor­tu­ni­tat de tre­ba­llar en pro­jec­tes molt diver­sos. Recor­daré sem­pre els meus ini­cis, quan vam estar tre­ba­llant en la reforma dels cellers Vega Sici­lia, quan jo era a Salass­tu­dio, on vaig apren­dre moltíssim; o també amb la reforma d’El Molino o les boti­gues Custo Bar­ce­lona, per la mateixa època. Però, sobre­tot, del que estic espe­ci­al­ment orgu­llosa és del gran equip que m’acom­pa­nya pro­fes­si­o­nal­ment per desen­vo­lu­par els meus pro­jec­tes. Perquè no hi ha bon pro­jecte pos­si­ble sense un equip amb talent que t’ajudi a donar-li forma.