Necrològiques

Esports

Joaquim Blume, un heroi immortal

El gimnasta, mort en un tràgic accident aeri fa 65 anys, va ser un dels primers ídols de l’esport català

Avui fa 65 anys, el 29 d’abril del 1959, una notícia va començar a esten­dre’s per tot el país. Un avió DC-3 que havia sor­tit de Bar­ce­lona en direcció a Madrid va esta­ve­llar-se a l’alt del Telégrafo, en plena serra de Conca, sense que hi hagués super­vi­vents entre els 28 pas­sat­gers. Un d’ells era Joa­quim Blume, un dels herois espor­tius que el fran­quisme va mirar d’explo­tar en temps de penúries. La tragèdia, en la qual també va per­dre la vida la seva dona, va trun­car una car­rera des­ti­nada a asso­lir les cotes més altes. De la mateixa manera, també va ali­men­tar la seva lle­genda. Aquesta set­mana se n’ha tor­nat a par­lar per la mort de la seva única filla, Maria José Blume Bonet (Bar­ce­lona, 1959), que no va pujar en aquell vol perquè només tenia qua­tre mesos. Al gener va morir també la seva ger­mana gran, Elena Blume, una altra gran gim­nasta.

L’empremta dei­xada per Blume va més enllà de la gimnàstica. Les residències d’espor­tis­tes de Bar­ce­lona i Madrid por­ten el seu nom, igual que nom­bro­sos car­rers i pave­llons este­sos per tot el ter­ri­tori. Quan va morir només tenia 25 anys però el seu pal­marès era únic. Achim, com l’ano­me­na­ven els cone­guts, havia estat campió del con­curs gene­ral en l’euro­peu del 1957, en què va tren­car el tra­di­ci­o­nal domini del bloc soviètic repre­sen­tat lla­vors per Iuri Titov. També va ser el millor gim­nasta en els Jocs del Medi­ter­rani del 1955 amb set ors i un bronze, i campió del tor­neig de les Set Naci­ons de París l’any següent.

El pal­marès de Blume és més relle­vant encara del que es pensa si es té en compte les con­di­ci­ons en què s’entre­nava res­pecte als seus rivals del bloc de l’Europa de l’Est. Ho feia al modest gimnàs que el seu pare, Armand Blume Schmädecke, un entre­na­dor i antic gim­nasta de Bre­men, havia obert al car­rer de Pàdua el 1921 just després de tor­nar d’Ale­ma­nya, on tota la família s’havia exi­liat durant la guerra civil. Allà, envol­tat d’apa­rells atro­ti­nats, va començar a fer les pri­me­res tom­ba­re­lles i salts poc després d’apren­dre a cami­nar. No va tri­gar gaire a des­ta­car fent movi­ments i exer­ci­cis impos­si­bles que no s’havien vist mai a Cata­lu­nya. I el seu pare ho sabia. Tenia un campió a les seves mans. Amb només quinze anys va obte­nir el pri­mer dels deu títols esta­tals que va enca­de­nar des del 1949 fins a la seva mort.

El seu domini en el cam­pi­o­nat català també s’allar­gava des del 1950. De fet, bri­llava en els sis apa­rells, fet difícil de veure, sobre­tot en la gimnàstica actual, on hi ha grans espe­ci­a­lis­tes, com ho va ser Ger­vasi Deferr. Blume, que dei­xava tot­hom boca­ba­dat quan feia el seu crist a les ane­lles, era un gim­nasta total, inno­va­dor i cons­tant.

Aquest domini el va con­duir aviat a ser un refe­rent en la premsa de l’època i li va obrir les por­tes dels cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals, en què va con­so­li­dar-se entre els millors. L’any 1952, amb només 19 anys, va ser el gim­nasta més jove dels Jocs d’Hèlsinki, en què va ocu­par un meri­tori 56è lloc. Les coses no li van aca­bar de rut­llar en el mun­dial de Roma del 1954 (44è), però un any després ja va aca­bar desè en l’euro­peu a Frank­furt. Estava pre­pa­rat per assal­tar la meda­lla olímpica en els Jocs de Mel­bourne del 1956.

La seva tra­jectòria va topar amb la male­dicció de viure sota el règim fran­quista. Va ser víctima del blo­queig d’Espa­nya als Jocs del 1956 en pro­testa per la invasió soviètica d’Hon­gria. El seu pare va nego­ciar amb les auto­ri­tats ale­ma­nyes perquè es pogués afe­gir a l’equip de la República Fede­ral, però va ser Joan Antoni Sama­ranch qui el va convèncer perquè no ho fes mal­grat que man­te­nir-se dins l’estruc­tura de l’esport espa­nyol va aca­bar sent una llosa. Un altre boi­cot també li va impe­dir par­ti­ci­par en els mun­di­als del 1958 a Mos­cou.

El règim fran­quista va apro­fi­tar els èxits inter­na­ci­o­nals del català per fer-se pro­pa­ganda. No va ser el seu l’únic cas. Els cam­pi­ons espor­tius del fran­quisme ho van ser quasi per gene­ració espontània. A banda dels èxits del Real Madrid, altres casos relle­vants van ser els de Manolo San­tana, Fede­rico Martín Baha­mon­tes, Ángel Nieto, Mari­ano Haro, San­ti­ago Esteva, Gui­llem Timo­ner i Paquito Fernández Ochoa.

La mort va tro­bar Blume quan aquest ja es pre­pa­rava per als Jocs de Roma del 1960, en què totes les apos­tes el dona­ven com a favo­rit per asso­lir un botí històric. Així doncs, el somni olímpic va que­dar esvaït per un boi­cot i un acci­dent fatal. Els que el van trac­tar posa­ven de mani­fest no només el seu caràcter com­pe­ti­tiu sinó el seu tarannà afa­ble i la seva volun­tat de fer conèixer la gimnàstica artística a tot arreu, sobre­tot en un país on era un esport pràcti­ca­ment des­co­ne­gut.

El seu fune­ral va ser mul­ti­tu­di­nari i el seu fèretre, jun­ta­ment amb el de la seva dona i tres joves gim­nas­tes que també viat­ja­ven a l’avió sinis­trat (Pablo Müller, Raúl Paja­res i José Agui­lar), van ser expo­sats en una plaça de Cata­lu­nya plena a ves­sar. No només les ges­tes espor­ti­ves van col·labo­rar en aquesta mos­tra d’afecte popu­lar. El seu caràcter obert i afa­ble també hi va fer molt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia