Necrològiques

Cultura

Mor el músic nord-català Pedro Soler, gran llegenda de la guitarra flamenca

Va acompanyar Carmen Amaya i Enrique Morente i també va ser mestre de rumba a Perpinyà

El músic nord-català Pedro Soler (Nar­bona, 1938), una de les grans lle­gen­des de la gui­tarra fla­menca, va morir dis­sabte als 86 anys, segons va con­fir­mar el diari Libération. Tot i que va néixer a Nar­bona de pares exi­li­ats de la Guerra Civil, Soler feia anys que vivia a Banyuls de la Marenda (Ros­selló). El seu nom real era Pierre Alfred Genand. La seva tra­jectòria també inclou la direcció artística del fes­ti­val del Palau dels Reis de Mallorca de Per­pinyà.

La seva vin­cu­lació amb la música del país va ser cons­tant. Encara l’any pas­sat va tocar en el fes­ti­val Cor­des fur­ti­ves a la Sala San­daru de Bar­ce­lona. També havia estat pro­ta­go­nista en el fes­ti­val de Gui­tarra de Bar­ce­lona. Va acom­pa­nyar en alguns con­certs la poli­facètica Teresa Rebull (1919-2015), quan aquesta es va esta­blir també a Banyuls. “Era una mena de deessa per l’acti­tud amb què can­tava, però alhora era una nena que reia molt. Li agra­dava que les seves cançons sones­sin dife­rent. Va ser molt bonic poder tocar amb ella”, va recor­dar el mateix Soler en una entre­vista a Ender­rock. També va ser mes­tre dels músics del barri de Sant Jaume a Per­pinyà, als quals va acom­pa­nyar tocant rumba cata­lana.

L’elogi més cone­gut de Soler el va fer l’escrip­tor de Gua­te­mala Miguel Ángel Astu­rias, Premi Nobel de Lite­ra­tura: “Els dits de Pedro Soler són els cinc sen­tits de la gui­tarra. La gui­tarra a les seves mans, mira, escolta, canta, sent i parla.” L’actor i direc­tor de cinema francès Jean-Lous Bar­rault també va que­dar mera­ve­llat en escol­tar-lo per pri­mer cop: “De totes les gui­tar­res que can­ten i fan ballar el món, la seva és par­ti­cu­lar­ment pura.”

Va ser dei­xe­ble, entre d’altres, de Pepe de Bada­joz i va acom­pa­nyar algu­nes de les grans lle­gen­des del fla­menc, com la cata­lana Car­men Amaya, Enri­que Morente, Miguel Var­gas, Car­men Lina­res o Inés Bacán. Tot i ser un purista del fla­menc, va ser un gui­tar­rista que va anar més enllà del seu estil. Així, va posar el seu reco­ne­gut vir­tu­o­sisme al ser­vei del can­tau­tor argentí Ata­hu­alpa Yupan­qui, gran refe­rent dels pobles indígenes de l’Amèrica Lla­tina, de l’estre­lla de la cançó fran­cesa Maria Casarès i del basc Beñat Achi­ary, amb el qual va musi­car poe­mes de Fede­rico García Lorca.

Va gra­var més d’una vin­tena d’àlbums, alguns com a solista i d’altres en com­pa­nyia d’altres músics, com ara Suite anda­louse (1994), que va gra­var al cos­tat del con­tra­bai­xista Renaud Gar­cia-Fons. En el seu pri­mer disc, el 1963, ja va col·labo­rar amb estre­lles del moment com la bar­ce­lona La Jose­lito o Pepe el de la Matrona. Un dels seus discs en soli­tari més reco­ne­guts per la crítica va ser Luna negra (2005) en què va posar l’ànima en les sis cor­des de la seva famosa gui­tarra.

Va començar a estu­diar fla­menc a Tolosa, que durant un temps va esde­ve­nir la capi­tal artística dels exi­li­ats repu­bli­cans. El can­taor Jacinto Almadén el va incor­po­rar al grup Soni­dos Negros com a segon gui­tar­rista i va ser allà quan Pepe de Bada­joz el va con­ver­tir en el seu dei­xe­ble. Va fer diver­ses gires per Espa­nya i va conèixer i tocar amb els mes­tres més cone­guts. Va girar per tota Europa, el Japó, l’antiga URSS, Amèrica, l’Àfrica i l’Índia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia