tot recordant
Josep Amat i Pagès, el colorista lliure
Va morir el 1991 als 90 anys deixant un dels llegats més importants de l’impressionisme del país
Un dels pintors impressionistes més rellevants de la història de l’art a Catalunya, Josep Amat i Pagès (1901, Barcelona), va morir tal dia com avui el 1991. El seu llegat artístic el manté la fundació que porta el seu nom i que presideix el seu fill, Josep Amat i Girbau. “Va ser un home molt modest, al contrari per exemple que Dalí, però no va defallir mai i als anys setanta la seva obra era molt valorada artísticament i també econòmicament. El mateix baró Thyssen i la baronessa Carmen Cervera van adquirir alguns dels seus quadres i el van voler conèixer personalment”, recorda el fill, que també precisa que la vida de l’artista no va ser de color de rosa.
Als anys trenta es va donar a conèixer en les que eren conegudes com a exposicions de primavera de l’Ajuntament de Barcelona després d’haver-se format a la Llotja als anys vint, on va forjar una gran amistat amb un altre reconegut pintor, Joaquim Mir. Es va casar el 1936 amb Isabel Girbau, de Sant Feliu de Guíxols, la família de la qual va patir tràgicament els estralls de la guerra. El seu pare, banquer, va ser assassinat, igual que un dels germans de la dona. Es van haver de refugiar fins als anys quaranta en diferents indrets del país.
“Després de la guerra vam ser una mena d’ocupes legals ja que el pare va tenir la sort de llogar per un preu molt simbòlic un palauet abandonat a Sant Gervasi. També va llogar amb el mateix tracte el costat, on va fer l’estudi”, assenyala el fill, que admet que va ser la seva mare la que va insistir al pintor que si volia fer carrera hauria d’anar a París, la capital europea de l’art. Allà hi va conèixer el pintor Raoul Dufy (1877-1953), un dels grans representants del fauvisme, un dels estils que va conrear el mateix Amat.
La Sala Parés, gràcies a un acord amb Joan Anton Maragall el 1940, va ser clau en la seva trajectòria, ja que hi va exposar continuadament la seva obra. També va fer classes a l’Escola de Belles Arts com a via de subsistència econòmica. Va viure entre Sant Feliu de Guíxols i Barcelona, tot i que no va deixar mai de viatjar a París, sobretot quan va acabar la Segona Guerra Mundial.
A la seva fundació s’explica quines van ser les seves principals influències i el seu estil predominant. No hi ha, en aquest sentit, una opinió unànime. Diferents crítics el van situar dins l’impressionisme, sobretot Alberto del Castillo, que el va definir com “el més impressionista dels pintors espanyols.” Ell mateix, pel seu propi tarannà, no va voler reivindicar-se dins cap dels corrents predominants durant el segle XX. “Volia pintar tranquil.”
El ple reconeixement no li va arribar fins als 70 anys. Daniel Giralt Miracle el va definir, ja després de la seva mort, com “un dels coloristes d’expressió més lliure i viva que ha donat Catalunya.” En general es va caracteritzar pel tractament de la llum i el color en tota la seva obra. No només va ser reconegut a Catalunya i la resta de l’Estat, sinó també en diferents països sud-americans. No va deixar de pintar mai, fins i tot amb 90 anys. L’amistat amb Joaquim Mir, tot i que no compartien un mateix estil, va ser determinant en el seu futur. “En una estada a Montserrat un amic li va dir que hauria d’anar a Sant Feliu a pintar i allà va conèixer la que va ser la seva esposa. Van estar un temps junts i li feia de xofer i tot.”
Amat va viure entre la vila costanera, on va ser enterrat, i Barcelona, on va “ocupar” finalment tres torretes de Sant Gervasi de costat, en una de les quals també es va instal·lar el ceramista Josep Llorens i Artigas (1892-1980). “Anàvem molt justos econòmicament però els nens –érem tres germans– això no ho sabíem veure.” Més endavant la família va viure en una altra torre al Putxet, no sense dificultats ja que la seva dona va tenir un accident que la va deixar impossibilitada per a tota la vida.
La família d’Amat va estar molt vinculada a l’art. El seu germà Gabriel (1899-1984) també va ser un conegut pintor colorista i tenia una germana que va ser cantant d’òpera. El pintor tindrà un reconeixement especial aquest 2025. Com a cloenda dels actes del mil·lenari de Montserrat es farà una exposició de la seva obra, que s’inaugurarà al setembre i es clausurarà el 17 de gener, just quan farà 25 anys de la seva mort.