Girona diu adeu a un gran manaia

Escriure aquestes ratlles dedicades a en Ramon Boix és complicat, primer pel dolor que sento en aquests moments i des del dia que vaig saber el desenllaç que tindríem, i després per tot el que abraça la paraula Ramon, per mi batejat com “el sastre dels manaies”.

Al meu segon llibre, Fulles de Girona, li vaig dedicar un poema amb un dibuix d’en Nuxu, aleshores un jove de la colla gegantera i ara un dibuixant famós. Dir el que ha fet en Ramon per mi com a primera dona pendonista i per la Granja Mora... des de treure per darrera vegada les famoses lletres, que no eren fetes d’ell –als anys setanta no es dedicava a això–, la maneta de la porta que tanta gent va tocar, el número 18 que em va posar ell, de llautó... Tot ho tinc emmarcat per a aquest museu que no arribarà mai. Un dia, estant en Raimon a l’hospital, no podia posar bé uns botellers, estava perduda; tan sols el vaig trucar i problema solucionat. Em diu: “Saps què és això? Un tros de llança dels manaies.”

En Ramon no fallava mai. Va portar-nos quatre bunyols fets per l’Assumpció quan ja no en podíem fer, i és clar, mai el matí de Reis ens varen faltar un grapat de caramels de Ses Majestats a la bústia, un quadre amb la imatge de Girona, la porra en miniatura, il·lusió meva per la cavalcada feta nostra, els arrengladors per les vestes i una rosa que em va fer arribar per Sant Jordi feta per ell.

En Ramon era una peça clau per a la cavalcada i per a la processó. Ara, ja jubilat, feia de magistrat rei Blanc, que era autèntic, i li agradava perquè coneixia la mainada. Enguany l’ha suplantat un gran manaia, del vells, que se’n diu. He patit pensant en ell, mireu com són les coses. En Ramon a la seva botiga feia anys que feia un pessebre preciós. No hi mancava res. Doncs encara el va fer, tot i que una mica més petit. Qui li havia de dir que l’estel que va posar per als Reis d’Orient, encara que faci dies que han passat, donat que al cel ja l’esperaven ahir, dia que molts encara no hem desfet el pessebre –fins a la Candelera–, faria que Ses Majestats decidissin venir-lo a buscar.

Ramon, quan arribis a dalt pots trobar tota una optiada i sobretot el senyor Joaquim Pla i Dalmau, que és el pare dels manaies. El dia del casc de bomber a porta tancada de la granja ell li va donar el vistiplau. Recorda-li que des del cel no han fet mai un pendonista, a veure si ara es pot fer.

Avui et diran adeu, a les 4 de la tarda, a la teva parròquia, la basílica de Sant Fèlix. Jo no faré fressa, però estaré al costat de la teva família de sang i de manaia.