TOT RECORDANT
Jaume Ferran, poeta de Ponent
Instal·lat durant dècades als Estats Units, el 6 de febrer del 2016 ens va deixar l’autor de Cervera, poeta de la generació dels anys cinquanta
El 6 de febrer de l’any 2016, mentre Cervera celebrava el Santíssim Misteri –la festa major d’hivern de la ciutat–, a l’altra banda de l’Atlàntic deixava de bategar, als 87 anys, el poeta Jaume Ferran Camps (Cervera, 1928 – Smyrna, 2016), fill predilecte de Cervera i l’autor més internacional de la Segarra cerealística.
Fill d’una família cerverina amb inquietuds culturals i musicals, Jaume Ferran va estudiar dret a la Universitat de Barcelona dels anys quaranta i es va doctorar a Madrid, on va ser ajudant de la càtedra de Ciència de la Cultura amb el mestratge d’Eugeni d’Ors. Jaume Ferran, que com a poeta pertany al grup català de la generació dels anys cinquanta –o de mig segle–, a partir del 1960 va desenvolupar la seva carrera professional als Estats Units, com a professor de literatura de les universitats de Colgate primer i Syracuse després.
Aquest ambaixador universal dels valors de la Terra Ferma –com el definiria l’escriptor i activista Albert Manent, amb qui havia coincidit als anys de la facultat– també es va interessar per figures com Joan Maragall –a qui va dedicar la tesi doctoral–, Josep Carner i J.V. Foix. Durant tots aquests anys als Estats Units, Jaume Ferran va seguir col·laborant en diaris i revistes de Catalunya. Així, a més d’articles culturals a El Correo Catalán, durant més de cinc dècades va seguir escrivint per a publicacions locals i comarcals de la Segarra –la seva estimada terra de garric i d’alzina, d’olivera i ametller, d’ordi i de blat–, on s’han pogut comptar prop de cent vuitanta textos.
A Catalunya, on tornaven als estius durant el parèntesi acadèmic de les vacances universitàries, els Ferran tenien una agenda de retrobades emotives tot endinsant-se en el bressol del seu món. Així, amb la recordada Llar Ferran de la seva Cervera natal com a camp base, travessaven el riu Ondara i s’apropaven a Vallfogona de Riucorb, on feien parada a la capella del balneari, abans de seguir cap a Montblanc per tal de visitar el cubista Palau Ferré al seu taller ple de quadres i ceràmiques. També a la Conca la família Ferran coincidia amb els germans Goytisolo a la placeta del xiprer hospitalari de Barberà.
En altres ocasions, Jaume Ferran, amb la seva esposa, Carmen Rodríguez de Velasco, i els fills, feien ruta per l’enlairat Guimerà –on imaginava trobar-se l’ombra del comte Arnau– i baixaven per Ciutadilla cap al Tallat en direcció a la costa, per recórrer Altafulla, Torredembarra i copsar l’Arc de Berà, amb el propòsit de dirigir-se cap al mar de Calafell, on al passeig trobarien el també literat Carles Barral, amb qui compartirien una copa de vi blanc.
També aquells dies travessaven “Miami Platja –la carretera convertida en carrer major– [...] i visitem Mont-roig, amb el seu petit –i escollit– museu mironià, aturant-nos a comprar avellanes a Riudoms, codonys a Vinyols i oli a Montbrió”, o en un altre d’aquells dies d’estiu “virem cap a Reus per emprendre la ruta del Cister. La terra roja, fosca d’avellaners, ens porta cap a Valls i sembla aclarir-se prop de Santes Creus”.
Aquest arxipèlag geogràfic, ple d’art i de literatura, es pot recórrer a través dels seus llibres memorialistes, en què també recorda, entre altres coses, la seva coneixença amb l’escriptor i traductor targarí Alfons Costafreda, els germans Ferraté(r), la seva amistat amb Josep Maria Castellet i la seva connexió amb l’agent literària Carmen Balcells, a qui introdueix als cercles de Barcelona. Així, Memòries de Ponent (Edicions 62, 2000), Diari de Tardor (Edicions 62, 2008) i el pòstum El cercle daurat (Meteora, 2019) són un autèntic tresor per tal d’endinsar-se en les acurades descripcions autobiogràfiques del pensament quotidià d’un literat que viu entre dos espais, el dels seus projectes nord-americans de la segona meitat del segle XX i la dels records de joventut que recupera anualment a Catalunya, també a partir de les esperades cartes i postals enviades per avió.
A més, fruit d’un episodi de tints surrealistes –el propietari d’un garatge de Barcelona on guardaven el seu Corvair els va perdre l’automòbil i a canvi va oferir-los bescanviar-ho per l’entrada d’un apartament assolellat–, Cambrils va esdevenir el seu racó de platja estiuenca, a la qual va dedicar també prosa poètica: “Nosaltres, que veníem de l’ombra de l’Amèrica del nord-est, a Cambrils hi trobàvem, un dia i un altre, la gloriosa calor del Mediterrani, que ens rodejava amb el seu nimbe.”
Després de la seva mort, han estat diverses les iniciatives que han recordat la seva figura. El 2019, el cineasta Xavier Juncosa va estrenar Decàleg Ferran, un llargmetratge documental de 112 minuts que repassa la vida de l’escriptor a partir de deu àmbits diferents i que va poder veure’s a la Filmoteca de Catalunya.
El mateix any, coincidint amb la capitalitat de la cultura catalana de Cervera, les filòlogues Montserrat Pont i Maria Pilar Hernández van recopilar la seva extensa obra en una antologia poètica que va presentar-se a l’Auditori Municipal amb l’acompanyament musical del Conservatori de Cervera. I el 2021 jo mateix vaig tenir l’honor de comissariar dues exposicions panoràmiques al voltant dels seus vincles generacionals a l’emblemàtica Casa Duran i Sanpere del Museu de Cervera que dirigia Carme Bergés i al Molí de les Tres Eres del Museu d’Història de Cambrils que encapçala Gerard Martí.
Així, els anys passen, però els lectors i els amics del poeta segueixen recordant els seus versos, i cada vegada que som a prop de la Segarra, passem per Cervera, per les portes d’aquella torre blanca, alta i amb una senyera onejant en una de les seves finestres, per tal de recordar les vivències del poeta de Ponent que va fer vida als Estats Units i que tornava cada estiu.
(*)