societat
Mor Merche Mar, l’última gran vedet d’El Molino
Hi va debutar el 1965 quan i va lluitar perquè la sala sobrevisqués després del primer tancament
L’artista barcelonina Merche Mar, considera durant molts anys com “l’última gran vedet del Paral·lel”, va morir ahir després de tenir un ictus uns dies abans, segons ha confirmat l’agència Efe de fonts properes a la família. Mar, que sempre va amagar la seva edat, va ser durant dècades un dels grans reclams de la sala El Molino, on va completar una de les trajectòries més brillants que es recorden. És una de les referents més rellevants que ha tingut Barcelona de la seva cultura popular.
Mar era en realitat Mercè Márquez i Pons i el 2016 va rebre un homenatge popular al seu barri de Sants. Va fer un brillant pregó a la festa major, quan encara era el nom de referència més vàlid d’El Molino i, per tant, del món del Paral·lel de les darreres dècades. En els últims temps havia treballat sobretot per turistes, especialment russos i japonesos mentre reivindicava el valor artístic dels seus espectacles. Quan va baixar de l’escenari va convertir-se en la millor relacions públiques que ha tingut l’històric “bar cafè”, com li agradava anomenar-lo, barceloní.
Tot i que l’amor per la sala d’El Molino era certament incondicional, sempre es va considerar una tot terreny. “Faig com els futbolistes: allà on em contracten, hi vaig”, va explicar en una entrevista el 2011 a Presència.
Va iniciar la seva carrera el 1965 quan tot just era una adolescent de només 13 anys al costat de noms que són història del Paral·lel com Lita Claver, Johnson i Escamillo. Segons explicava ella mateixa va aprendre a actuar davant del públic en una escola de monges. Allà va estudiar piano, ballet i acordió. Ella mateixa va convèncer la propietària d’El Molino, la coneguda senyora Fernanda, perquè li donés una oportunitat després de superar unes proves de selecció. “Tot i que el meu pare, que tenia una fàbrica de camises, i la meva mare no tenien res a veure amb el món de l’espectacle, hi estaven molt aficionats. El meu acordió me’l van portar els Reis perquè era un instrument que fascinava el meu pare.” També va estudiar solfeig al conservatori del Liceu i de petita va aprendre ràpidament l’ofici tocant en hospitals i festivals de cap de setmana.
Va intervenir en alguns dels espectacles més recordats de la sala, com Rubias i morenas, La flauta del faraón, Las pícaras molineras, Béseme donde quiera, Taxi al Molino i Pluma i peineta. Aquest darrer muntatge va ser l’últim abans del primer tancament de la sala, el 1997, tot i que més endavant, el 2010, va tornar-hi per actuar d’amfitriona amb Llengua viperina i Made in Paral·lel. Sempre va lluitar perquè la famosa sala no acabés tancant definitivament. Així, durant anys va fer un cicle d’actuacions de revista sota el títol Salvem el Molino!
En declaracions a Efe, l’agitador cultural Joan Estrada ha lamentat la mort de l’artista, a qui ha qualificat de “autèntic símbol de Barcelona”, una dona “simpatiquísima, propera, que en El Molino el primer que feia era guanyar-se a les dones que hi havia entre el públic, convertint-les en la seva còmplice”.
Bona amiga de les seves companyes, des de la Maña a Amparo Moreno o Susana Egea, segons Estrada, era també “solidària, sense anar mai d’estrelleta de res”. En la seva llarga carrera, també va actuar en sales de tota Espanya, així com en la televisió i va tenir algun que un altre paper al cinema, com en la pel·lícula Soldats de Salamina de David Trueba, basada en el llibre homònim de Javier Cercas i que es va rodar en part a Girona. Jordi Grau també la triar per participar en la comèdia El extranger-oh! de la Calle Cruz del Sur al costat de José Sacristán, Serena Vergano, Emma Cohen i Teresa Gimpera.
Una de les poques coses que va lamentar va ser renunciar a formar una família, però en qualsevol cas no s’imaginava fora dels focus. “Si no hagués estat artista m’hauria agradat ser advocada o política, que en el fons també són actors. Sempre alguna feina de cara al públic.”
L’any 2005 va publicar el llibre de memòries El Molino. Històries d’una vedette i el 2010 va participar en el documental El meu Molino dirigit per Lluís Permanyer que es va poder veure a TV3, en què s’explicava com ella i els altres artistes van convertir el local en un espai de llibertat en plena dictadura del franquisme. Enmig de l’aïllament internacional, la sala es va convertir en un espai de trobada de celebritats tan diverses com Dalí, Miró, Cugat i Fellini. El 2008 va ser una de les estrelles del recordat homenatge que es va fer a La Cubana el 2008 i el 2014 va col·laborar amb la companyia gironina Le Croupier en l’espectacle Dinamina la Sarsuela.