Montserrat Úbeda, llibretera, activista cultural, patriota

Recordo molt bé que a finals dels anys vuitanta –jo devia tenir uns 10 o 11 anys–, en una Diada de Sant Jordi, vaig acompanyar el meu pare i al seu amic Max Cahner, que aleshores feia pocs anys que havia deixat de ser conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a una llibreria situada al número 654 de la Gran de les Corts Catalanes. Era un espai gran, amb dos pisos (al segon pis hi trobaves els llibres d’història i d’assaig). Tinc gravat a la memòria –perquè aleshores em va sorprendre molt; ara no em sorprendria gens– la quantitat de llibres que Cahner va comprar: més de 20. El meu pare va ser més discret i se’n va quedar 7 o 8. Aquella era la llibreria Ona, i quan hom hi entrava s’adonava ràpidament que tenia un pes històric indefugible. Tot i no ser un lloc de pas, Ona esdevenia un punt de pelegrinatge per a qualsevol catalanista interessat en la cultura. Vés a saber si aquell dia Montserrat Úbeda atenia al públic –de ben segur que sí– i els nostres camins es van creuar per primera vegada.

Montserrat Úbeda i Pla (Barcelona, 9-X-1964) ens va deixar prematurament el passat 26 d’abril. Moria després que se li detectés un tumor maligne al cap i que el desenllaç fos en qüestió de pocs mesos. Uns deu anys abans havia superat bé un càncer que, aparentment, no tenia relació amb el segon. I és que la seva empenta i la seva il·lusió per la vida, i sobretot pels llibres, la convertien amb una persona forta i que feia front a qualsevol adversitat.

Era filla de Jordi Úbeda i Bauló, el conegut editor barceloní que el 1962 va crear, juntament amb Josep Espar i Ermengol Passola, que en fou el primer director, la primera llibreria Ona situada a la Gran Via. Ona es distingia per un gran compromís amb el país i amb la llengua i cultura catalanes. Uns anys més tard, el 1971, novament Úbeda i Espar, i ara amb la col·laboració de Josep Maria López i Llaví i Joaquim Ensensa, van crear l’empresa distribuïdora de llibres anomenada L’Arc de Berà. Amb els anys Montserrat Úbeda hi acabaria tenint una relació laboral molt extensa.

Jordi Úbeda va traspassar als quatre fills –Jordi, Montserrat, Eulàlia i Arnau– l’estima per la llengua catalana. Montserrat Úbeda va ser alumna de l’escola Aula i posteriorment a l’escola Carlit. Amb 16 o 17 anys –això era vers el 1980– va començar a treballar a la llibreria fundada pel seu pare, i en paral·lel va anar a la Universitat per fer-hi una carrera relacionada amb el tema social, però després en va començar una altra i finalment va abandonar el món universitari perquè li era difícil compaginar la feina amb els estudis. I la feina, és a dir, el món dels llibres, l’omplien molt més que la Universitat. Inicialment hi treballava a mitja jornada, però al cap d’un temps la seva dedicació laboral ja va ser completa. Allí hi va trobar Conxita Virgili, la que seria la seva cap, que amb el temps –sobretot durant els últims anys de vida de la primera Ona– Montserrat acabaria prenent el relleu.

L’Arc de Berà primer va comprar una part d’Ona a Edigsa, i finalment va comprar totes les accions de la botiga. Alhora, i pensat des de l’estratègia empresarial, L’Arc de Berà va crear Llibres catalans, una empresa que també es va dedicar a la distribució de llibres i on Montserrat Úbeda hi va treballar un temps. En crear aquesta nova empresa, van entrar nous accionistes al consell d’administració de Llibres catalans, com Josep Fornas, Jordi Casablancas, Santiago Albertí i Ramon Guardans, gendre de Francesc Cambó, entre d’altres.

El pas per Ona és on la llibretera Úbeda va fer el gran aprenentatge. I per desgràcia l’emblemàtica llibreria, arrossegada per la crisi de la distribuïdora de la qual depenia, tancava el 2010. Aleshores Úbeda, que es va quedar sense feina, va aprofitar per fer una estada d’un any a Itàlia. En tornar, va treballar a diversos llocs, la gran majoria llibreries. Per exemple, va ser dependenta durant un temps de la llibreria d’Enciclopèdia Catalana del carrer Diputació de Barcelona, on aleshores hi tenia la seu.

Però Montserrat Úbeda havia nascut amb la passió pels llibres. No tenia altres aficions i servava el cuquet de reflotar com fos l’antiga Ona. Amb converses i amb l’ajut del seu pare van arribar a la conclusió que calia emprendre de nou aquell repte i fer renéixer l’emblemàtica llibreria. Així que el 2013 tornava a veure la llum la llibreria Ona, però aquest cop més modesta i situada al carrer Gran de Gràcia número 217 de Barcelona. La inversió que va fer per condicionar el local de la llibreria no era gens menyspreable, i finalment Ona tornava a ser una realitat. Recordo molt bé com els primers anys la Montserrat m’explicava com li va costar aixecar la llibreria, recuperar una clientela antiga i fer-ne de nova, la qual vivia en un altre districte. I aconseguir obtenir gènere, ja que no totes les editorials li distribuïen els llibres que ella demanava per servir els clients i per tenir uns bons aparadors. Sense posar-me unes medalles que no em pertoquen, modestament li vaig donar algunes idees i alguns contactes, cosa que va fer més gent. Agraïda, em va regalar algun cartell de l’antiga Ona firmat per les nostres patums literàries. El seu pare recorda que dels quatre fills, la Montserrat era la que des de petita més s’interessava pels llibres.

Tot i els esforços i una certa consolidació, Ona necessitava un soci per acabar-se d’afermar. Així que, vers 2017-2018, l’empresari i mecenes Tatxo Benet, amic de Montserrat Úbeda, va comprar la petita Ona de Gràcia i va consolidar-la definitivament. Però el somni de la nostra llibretera anava més enllà: aspirava a una gran llibreria on s’hi poguessin fer conferències, presentacions i tota mena d’actes. Benet s’hi va avenir i va fer confiança a Úbeda perquè muntés el projecte de la segona Ona, de més de 1.000 metres quadrats i ara situada al carrer de Pau Claris, 94, de Barcelona. La pandèmia de la covid va aturar temporalment les obres i va alentir la construcció de la nova llibreria, que finalment es va inaugurar el 25 de maig de 2020. Un cop oberta l’Ona de Pau Claris, Montserrat Úbeda s’hi va estar un temps com a directora fins que va tornar a l’Ona de Gràcia, on probablement s’hi sentia més còmode perquè tenia més llibertat i se sentia menys encotillada. A l’Ona de Pau Claris la substituiria Iolanda Batallé.

La Montserrat era una dona molt treballadora. Persona oberta, xerraire i segura d’ella mateixa, inexplicablement de vegades es mig arraulia quan havia de parlar davant d’algun mitjà de comunicació, tot i que sempre acabava donant la cara. Era directa i políticament incorrecta –la qual cosa s’agraeix en un món amb tanta falsa correcció–, però no ho feia per épater, sinó perquè senzillament expressava el que pensava i no s’estava per orgues. Sé del cert que una amiga meva va anar a comprar un exemplar de L’Atlàntida per regalar-lo a una altra amiga i la Montserrat, amb la seva franquesa que de vegades podia semblar impertinent, li va etzibar tota sorpresa: “Que no tens aquest llibre?”.

Des de la petita Ona va organitzar una campanya potent a favor dels presos i els exiliats polítics. Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi estat tan sentida entre persones del món de la cultura i de la política i també ciutadans a qui els agrada llegir i que eren clients de l’Ona. Joan Josep Isern, en una excel·lent necrològica a Vilaweb (27-4-2025), confessava que “em serà força difícil durant una temporada entrar en una llibreria i no pensar que la Montserrat Úbeda s’ha afegit a la llista de la gent que ja no hi és. Una pena: la meva llibretera, la meva amiga Montse ens ha deixat quan encara tenia tants llibres per a recomanar-nos, tants bons consells per a orientar-nos i tanta dignitat per a esperonar-nos”. Era una llibretera de raça, una patriota de pedra picada, una dona que va estimar els llibres, la llengua i la cultura catalanes a qui trobarem a faltar molt.