Amb permís de l’autoritat

El Par­la­ment ha apro­vat la llei de con­sul­tes segons la qual el Par­la­ment o els ajun­ta­ments podran fer con­sul­tes legals sem­pre que l’auto­ri­tat, és a dir el govern espa­nyol, les auto­ritzi. És a dir, que abans de pre­gun­tar als bar­ce­lo­nins si volem tram­via a la Dia­go­nal, per posar un exem­ple, des de Madrid es deci­dirà si som prou res­pon­sa­bles per res­pon­dre a aquesta pre­gunta i, sobre­tot, si fer-ho pot posar en perill la uni­tat d’Espa­nya.

I és que sem­pre estem igual, per molt que el món pro­gressi. Passi el que passi, al final el tema és el de sem­pre, la nació dels uns per sobre de la nació dels altres i men­tre els uns siguin més que els altres, això seguirà així. El naci­o­na­lisme majo­ri­tari mana i la resta con­ti­nuem obli­gats a la mino­ria d’edat.

Si no ser­veix de res que Cata­lu­nya aprovi un Esta­tut perquè els que per­den a les urnes sem­pre tenen el recurs d’inten­tar gua­nyar als tri­bu­nals, de què ser­veix poder fer una con­sulta prèvia con­sulta?

Però el pit­jor de tot ple­gat són aquests tac­ti­cis­mes estèrils segons els quals la idea última de la llei de con­sul­tes és la de con­vo­car un referèndum sobi­ra­nista per donar-nos el gust que ens el rebut­gin i així poder fer-nos les vícti­mes. Si això és així pot­ser al final serà veri­tat que som un país malalt, deli­rant, per­vers i sobre­tot patètic.