Independència frívola

Cata­lu­nya ha vis­cut durant els dar­rers mesos una autèntica sotra­gada naci­o­nal. Una part gens menys­pre­a­ble de la soci­e­tat ha arri­bat a la con­clusió que no paga la pena con­ti­nuar lli­gats a un Estat que no els com­pensa i que més aviat els menys­prea o els agre­deix. Hi han con­tribuït la fri­vo­li­tat del govern del PSOE, l'agres­si­vi­tat del PP a l'opo­sició i la con­tundència dramàtica d'algu­nes ins­ti­tu­ci­ons bàsiques i cuca­des com el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal o el Defen­sor del Poble. L'afir­mació no és gens gratuïta ni con­seqüència d'una volun­tat interes­sada. D'un cos­tat, les enques­tes pre­sen­ten un aug­ment dels par­ti­da­ris de la inde­pendència, amb tants mati­sos, reser­ves o mani­pu­la­ci­ons per rebai­xar-la com es vul­gui. De l'altre, cen­te­nars d'asso­ci­a­ci­ons s'han cons­tituït en una xarxa civil que ha estès les con­sul­tes sobi­ra­nis­tes arreu del país i dese­nes d'ajun­ta­ments han començat a apro­var moci­ons per des­vin­cu­lar-se “moral­ment” de la Cons­ti­tució espa­nyola. A l'altre cos­tat alguns cata­lans hi han reac­ci­o­nat a la con­tra. Senyal que detec­ten un perill que fins ara menys­te­nien. Les ban­de­res espa­nyo­les en molts bal­cons del país no es van aca­bar amb la victòria de la selecció espa­nyola en el dar­rer mun­dial ni res­po­nien exclu­si­va­ment a una febrada espor­tiva “sense política” com idi­o­ta­ment rei­vin­di­quen encara alguns direc­tius dels nos­tres prin­ci­pals clubs. Són mol­tes les que no han estat reti­ra­des o les que han tor­nat a rebro­tar ara arran de la cele­bració de la Diada.

El mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha defi­nit la pròxima legis­la­tura com una etapa històrica dife­rent i n'ha des­ta­cat la trans­cendència afir­mant que la decisió de les urnes afec­tarà “tota una gene­ració”. És obvi que Mon­ti­lla exa­gera perquè té les enques­tes en con­tra, neces­sita dra­ma­tit­zar la situ­ació i remoure el seu elec­to­rat menys satis­fet amb la seva gestió, però també és evi­dent que el pri­mer secre­tari del PSC és cons­ci­ent d'una rea­li­tat que a Madrid no han detec­tat en la importància que la defi­neix.

I tan­ma­teix aquest moment que sem­bla històric sense caure en l'exa­ge­ració habi­tual del terme porta implícits molts des­con­certs. Els par­tits polítics cata­lans no han sabut reac­ci­o­nar davant els can­vis soci­als. El PSC con­ti­nua apel·lant a un fede­ra­lisme que, sen­zi­lla­ment, no és via­ble perquè per a un acord entre dos que alteri les regles del joc sem­pre calen exac­ta­ment dos. I no és el cas. Cada reforma forçada que cedeix el PSOE per recon­duir la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal és apli­cat per sis­tema “a tota l'estruc­tura autonòmica”. L'auto­no­misme a Cata­lu­nya ja no porta enlloc. I a Madrid només accep­ten una asi­me­tria: la que con­sa­gra –mai més ben dit– la Cons­ti­tució res­pecte al règim finan­cer del País Basc i Navarra. La rei­vin­di­cació del con­cert econòmic que pro­posa Con­vergència i Unió xoca con­tra aquesta rea­li­tat i no acon­se­gueix atraure cap entu­si­asme civil. L'acti­visme social que acom­pa­nya qual­se­vol rei­vin­di­cació naci­o­nal en aquest país s'ha situat en una altra òrbita més ambi­ci­osa. Pel que fa als par­tits que es pro­cla­men pròpia­ment inde­pen­den­tis­tes, haurà de pas­sar la remo­guda elec­to­ral per saber quina con­sistència tindrà el pòsit després de tanta sac­se­jada. Per ara només han estat capaços d'exhi­bir desor­ga­nit­za­ci­ons i divi­si­ons. I es defi­nei­xen més per l'hos­ti­li­tat con­tra els altres que per la com­pli­ci­tat i la uni­tat d'acció necessària.

Però, acabi com acabi tot aquest procés elec­to­ral, l'adjec­tiu que no hau­ria de defi­nir més l'anhel i el movi­ment inde­pen­den­tista a Cata­lu­nya és la fri­vo­li­tat. La fri­vo­li­tat de posar data a un referèndum que els seus ins­ti­ga­dors saben que ni podran con­vo­car ni podran gua­nyar a ter­mini fix. La fri­vo­li­tat dels que se sen­ten els únics posseïdors de la veri­tat naci­o­nal i encara per­pe­tren divi­si­ons ideològiques feri­do­res entre “dre­tes” –els dolents– i “esquer­res” –ells, no cal dir-ho– amb la supe­ri­o­ri­tat moral que ha defi­nit els auto­de­no­mi­nats pro­gres­sis­tes en aquest país des del final del fran­quisme. La fri­vo­li­tat dels que són capaços de creure que poden gua­nyar aques­tes elec­ci­ons i pro­cla­mar la inde­pendència des del Par­la­ment el 29 de novem­bre. La fri­vo­li­tat dels que bus­quen qual­se­vol argu­ment per estig­ma­tit­zar altres inde­pen­den­tis­tes perquè no són prou purs o perquè per­pe­tren el “per­so­na­lisme” que també els defi­neix a ells. La fri­vo­li­tat dels que cre­uen en el sant mira­cle.

No hi haurà mira­cles. Ni el 29 de novem­bre d'enguany ni l'Onze de Setem­bre del 2014. El camí cap a la inde­pendència a Cata­lu­nya, difícil i sacri­fi­cat, com­porta convèncer-ne de la neces­si­tat les per­so­nes i les enti­tats que ara lide­ren la soci­e­tat. O des­bor­dar-les i subs­ti­tuir-les democràtica­ment. Des del Fomento del Tra­bajo Naci­o­nal fins a la UGT. Des del Círculo Ecu­es­tre fins al d'Eco­no­mia. Una soci­e­tat en què la majo­ria dels mit­jans de comu­ni­cació pro­pis rebut­gen aquesta opció i on la influència dels externs encara és dramàtica­ment exces­siva no pot anar-se'n a dor­mir una nit uni­o­nista i lle­var-se l'endemà inde­pen­den­tista. I aquesta reflexió, com­par­tida per molta gent sen­sata, no pretén desem­bo­car en l'escep­ti­cisme ni en l'este­ri­li­tat. Més aviat al con­trari. Pro­posa con­ven­ci­ment ela­bo­rat, tre­ball seriós, eficiència i excel·lència en tots els fronts i per­sistència fins al final. L'alter­na­tiva és la mul­ti­pli­cació de les con­sig­nes, de les acu­sa­ci­ons, dels par­ti­dets, de les ban­de­res als bal­cons i de poca cosa més. Als par­ti­da­ris més fer­vents de l'uni­o­nisme, dins i fora, ja els estan bé els crits al car­rer si ells con­ti­nuen con­tro­lant tots els cen­tres del poder del país.