Articles

les lleis no ho són tot

i no tenen per què ser la veritat

Què diuen que som

“Si el TC ens ha confirmat que legalment no som una nació, hem de trobar la manera d'acreditar al món que en efecte ho som”

Aque­lla pro­fes­sora de dret penal em volia sus­pen­dre, tot i que en el fons no podia. Jo em negava, en un exa­men oral, a apli­car una pena del Codi tal com estava tipi­fi­cada. La raó (moguda sens dubte per un ide­a­lisme exces­siu) era que jo ho con­si­de­rava injust. “Injust o no, vostè ha d'apli­car la llei”, em deia ella. “I si l'ha d'inter­pre­tar –afe­gia–, ho ha de fer segons la juris­prudència escrita i les altres nor­mes del sis­tema”. Final­ment em va apro­var, però mofant-se de la meva res­posta: “És que per­doni, senyora, però en alguns casos jo em pro­clamo ius­na­tu­ra­lista”.

El ius­na­tu­ra­lisme par­teix de la base (tan de sen­tit comú) que la llei no ho pot dir tot, ni tan sols sem­pre diu la veri­tat: la llei és un com­pendi, però no té per què ser la veri­tat. Tenien dret, els negres, abans de tenir drets? La llei nazi que obli­gava a per­se­guir jueus, era justa pel sim­ple fet de ser llei? Hi havia drets humans abans de la decla­ració del 1948? Hi ha nació cata­lana encara que la Cons­ti­tució espa­nyola ho negui? Els cata­lans tenim, crec, una tendència major cap al ius­na­tu­ra­lisme perquè les lleis no ens han pro­te­git mai del tot. La famosa sentència del TC ens acre­dita que la juris­prudència espa­nyola tam­poc. Això ens obliga a fer un esforç suple­men­tari d'ima­gi­nació, d'argu­men­tació intel·lec­tual, de defensa lle­trada del que som, a través d'altres con­cep­tes més enllà de la llei (“i ens fem con­tra­ban­dis­tes men­tre no des­co­brei­xin detec­tors per als secrets del cor”). Ara, com fa poc ens ha con­vi­dat el pre­si­dent Jordi Pujol, a aques­tes alçades del blo­queig cal que lliu­rem una certa “bata­lla ideològica” per veure com pro­te­gim la nos­tra iden­ti­tat d'aquest fla­grant buit legal.

És lògica la pre­o­cu­pació del pre­si­dent: un cop acre­di­tat el greu fracàs de l'Espa­nya plu­ri­na­ci­o­nal, no pot ser que l'única res­posta sigui inde­pendència. És una res­posta vàlida, lògica, plena de sen­tit, sí: i segu­ra­ment la res­posta ideal. Però no podem limi­tar la nos­tra afir­mació davant del món només a un con­cepte que es basa en l'ideal, que genera con­sen­sos dub­to­sos i cer­te­ses escas­ses, i que no suc­ceirà demà pas­sat. Dit d'una altra manera: si el TC ens ha con­fir­mat que legal­ment no som una nació, hem de tro­bar la manera d'acre­di­tar al món que en efecte ho som. Encara que sigui, jus­ta­ment, per demos­trar que en con­seqüència també tenim dret a deci­dir sobre el nos­tre futur. Si no, de què?

La llei no és l'única font del Dret: hi ha el cos­tum (els usos, les pràcti­ques con­so­li­da­des), els prin­ci­pis gene­rals del dret (valors gene­rals que el fona­men­ten), la juris­prudència, la doc­trina. Els països lla­tins hem posat tant d'èmfasi en la llei que hem obli­dat els altres ele­ments que con­for­men el sis­tema jurídic, fins al punt que arri­bem a creure que un Esta­tut ens pot donar solució a tan­tes i tan­tes coses per si sol. Si la llei i la juris­prudència esta­tals no ens reco­nei­xen, ales­ho­res tal vegada hau­rem d'apel·lar als nos­tres cos­tums i als nos­tres prin­ci­pis. I també al dret natu­ral, és a dir, a la cer­tesa que exis­tei­xen drets col·lec­tius i que hi ha una forma uni­ver­sal de defi­nir el que és nació. Per alguna raó els dic­ci­o­na­ris s'ano­me­nen dic­ci­o­na­ris nor­ma­tius. Un dic­ci­o­nari és un com­pendi de cos­tums, de llen­guatge, de semàntica comuna. Un dic­ci­o­nari és una forma de veure el món: però pot ser una font del dret? Crec evi­dent­ment que sí, i si se m'argu­menta que cada llen­gua té el seu propi dic­ci­o­nari (la clàssica temença babèlica), els diré que ja no és tan així: mirin la Wiki­pe­dia i veu­ran grans con­sen­sos uni­ver­sals. També, sor­pre­nent­ment, sobre el terme nació (política o cul­tu­ral).

Que l'ONU només reco­ne­gui estats sobi­rans no és ben bé una para­doxa, té a veure amb l'ope­ra­ti­vi­tat i (també) amb el llen­guatge ame­ricà. Però Cata­lu­nya no és només una nació cul­tu­ral: si només fóssim nació cul­tu­ral, segu­ra­ment ni Espa­nya ni el TC hau­rien tin­gut cap pro­blema amb la nos­tra con­dició de “naci­o­na­li­dad”. I de fet és el New Oxford Ame­ri­can Dic­ti­o­nary qui defi­neix nació com un grup cul­tu­ral, ètnic o lingüístic que sovint dis­posa d'un govern inde­pen­dent “o el busca”. En defi­ni­tiva, no ho podem dei­xar tot en mans de la diferència cul­tu­ral (essen­cial però insu­fi­ci­ent). Ha arri­bat l'hora de la cre­a­ti­vi­tat i de bus­car com­pli­ci­tats arreu. Per a la inde­pendència? Segur, però hi ha feina prèvia. Política i no política: a la Wiki­pe­dia, Cata­lu­nya encara és d'entrada una comu­ni­tat autònoma.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.