Ferros d'Art Cadenas
Des que el besavi es va instal·lar a la ciutat de Girona, els Cadenas no han deixat de fer artesania amb el ferro, una habilitat que els van reconèixer els més il·lustres arquitectes, com ara Rafel Masó
Aquesta història s'inicia la primera meitat del segle XIX, a la zona de les Gavarres, concretament a Sant Cebrià dels Alls, on trobem un Cadenas, del qual desconeixem el nom de pila, que exerceix de ferrer i forjador, ferrant cavalls, adreçant eines del camp i fent tot allò que una economia agrícola exigia d'un ferrer.
En un moment determinat, a l'entorn del 1859, aquest personatge decideix traslladar-se a la ciutat de Girona per continuar exercint i ampliant el seu ofici. Hi ha la convicció, mantinguda per tradició familiar, tot i que no hi hagi papers per demostrar-ho, que l'any 1857 aquest Cadenas ja exercia regularment de forjador a la ciutat, instal·lat al seu propi taller.
El 1874, aquest Cadenas va tenir un fill al qual va posar el curiós nom de Nonito (al segle VII hi va haver un bisbe anomenat Nonnit molt vinculat a l'església de Sant Feliu de Girona i que figura al santoral català) i que, amb el pas del temps, seria un dels primers artesans vinculats a l'arquitecte Rafel Masó a qui coneixia per raons de proximitat, ja que tots eren veïns del Barri Vell. El 1905 ja van col·laborar en el disseny i la realització d'un llum en forma de drac. La premsa de l'època ja feia anys que parlava de les habilitats d'aquest artesà.
Nonito Cadenas Caballer es va casar amb Carme Fuster i van tenir sis fills, dos nois i quatre noies. Els dos grans van seguir l'ofici del pare, especialment en Ramon, que es va incorporar al taller el 1912 i que representava el prototipus de jove artesà per als quals Masó havia intentat tirar endavant el projecte d'una bona escola d'arts i oficis, projecte que mai no va prosperar. Entre el 1912 i el 1928, any en què Ramon Cadenas s'instal·la pel seu compte, és molt difícil establir l'autoria del pare o del fill en les obres presents als edificis de Masó. Ramon Cadenas representava la segona generació noucentista, amb una consciència clara del seu paper creatiu dins la serralleria, anunciada sovint per ell mateix com a «ferros d'art». El seu germà, Carles, tot i que no freqüentà tant el món intel·lectual gironí, mantingué l'ofici treballant al taller del seu pare.
A partir d'aquí, seguirem la narració que Sergi Cadenas, besnét de Nonito Cadenas, ens fa de les aventures i desventures de la seva família i el negoci de ferrer fins al dia d'avui. «En un moment determinat, sense que sapiguem del cert per quina raó ho va fer, Nonito Cadenas va desheretar els dos fills grans, en Ramon i en Carles, i va deixar el negoci a la filla més petita, la Lluïsa, acabada de casar amb un serraller anomenat Josep M. Salvador, a qui la família ha conegut sempre com el Nouvingut. El negoci Cadenas va quedar molt desvirtuat i a poc a poc es va anar dedicant a altres coses diferents de l'artesania. El fill de la Lluïsa, que també es deia Nonito, ja es dedicava a la serralleria industrial, alarmes i altres coses que poc tenien a veure amb la forja».
Ramon Cadenas, que ja havia parat taller propi, va continuar la seva tasca, tot i que es va anar decantant, cada vegada més, per la serralleria industrial. Va trampejar la Guerra Civil espanyola com va poder, treballant per als uns quan tocava i per als altres quan calia, única manera de poder tirar endavant una família amb vuit fills.
«El meu avi Carles», continua Sergi Cadenas, «el segon fill de Nonito, es va casar amb l'Anna Quintana, pubilla dels Tallers Quintana, una de les forges amb més prestigi de Girona, que, entre moltes altres coses, tenen signades les portes de ferro de l'entrada de l'ajuntament. Un matrimoni que, si no era de conveniència, estava molt ben estudiat, ja que ajuntava la necessitat d'una pubilla que no tenia l'ofici, amb un forjador que no tenia taller».
Els Tallers Quintana estaven situats al carrer Nou, al mateix lloc on ara hi ha el Taller Cadenas. La nissaga Cadenas va continuar a través dels Tallers Quintana, als quals, en un moment que es desconeix, en Carles va canviar el nom de Quintana pel de Cadenas, continuant amb la nissaga de forjadors iniciada a Sant Cebrià dels Alls. Segons Sergi Cadenas, el seu avi Carles, tot i que no figura com un dels artesans il·lustres de l'era Masó, va ser qui va heretar l'habilitat artística del seu pare. «Hi ha peces del meu avi que són veritables obres d'art. El meu avi –continua– no va ser tan espavilat com el seu germà Ramon i durant la guerra va anar a parar a la presó, ja que eren gent de dretes i profundament religiosos. Tenia quatre fills. Els rojos van confiscar el taller i no es va recuperar fins al 1939».
La guerra i la presó van passar factura a Carles Cadenas i en va sortir amb una salut molt migrada. Tot i que va continuar un temps més al taller, va ser el seu fill Pere qui en realitat es va fer càrrec del negoci després de la guerra. Carles Cadenas havia tingut dos fills i dues filles, en Pere i en Josep Maria i la Roser i la Montserrat.
«El pare va ser l'únic que va continuar el negoci», comenta Sergi Cadenas, « però es va dedicar més a la venda que a la fabricació. Va tenir la sort d'enganxar l'època bona del turisme a la Costa Brava, cosa que va enfortir notablement el negoci». Pere Cadenas va estar seixanta anys al capdavant del negoci fins que el va substituir el seu fill Sergi, l'únic que ha continuat l'ofici. «Jo vaig començar amb 15 anys i a partir dels vint ja dirigia el taller. Ens dediquem molt més a la fabricació que a la venda, que ara no representa ni el 10 per cent del negoci. Fem sobretot capçals de ferro, baranes de forja i objectes de creació».
La difusa frontera entre l'art i l'artesania, i el reconeixement pendent
Nonito Cadenas i Rafel Aguilar van ser dos dels col·laboradors més estrets de Rafel Masó. Aquest ha rebut el reconeixement de la posteritat mentre que Cadenas, un mestre en l'art de la forja, ha quedat com una nota de peu de plana dels llibres de Masó. Tot i que en vida va ser reconegut àmpliament pels seus treballs i els dels seus fills, la mitologia gironina l'ha deixat de banda. La ratlla difuminada que separa l'art de l'artesania ha jugat en contra seva. La forja ha estat considerada un art menor i, tot i els esforços de molta gent per dignificar-la, la força del prejudici ha acabat guanyant. De les obres que els Cadenas van fer per a Masó destaquen la ferramenta del mobiliari del mas Soler, de Sant Hilari Sacalm (1906), el reixat del Sagrat Cor (1907), les reixes de la Caixa de Pensions de Girona (1909), els reixats de la casa Salieti i les bestioles neoromàniques de l'altar de Sant Salvador de Bianya,
A partir del 1912, la forja perd importància com a element expressiu en l'obra de Rafel Masó i la presència dels Cadenas, Nonito i Ramon, es va diluint. Tot i això, van continuar col·laborant en nombroses obres com ara la casa Ensesa (1915), amb un llum sortit dels Tallers Cadenas; la barana de la casa Cases, a Sant Feliu de Guíxols (1916); l'escala de la casa Teixidor (1922); la porta de la casa Omedes (1925), o l'espirall de la casa Colomer (1926). El 1921 van obtenir un premi per una làmpada dissenyada per Joan Roca Pinet. La bona relació amb l'arquitecte Masó es va mantenir fins al punt que aquest els projectà, el 1924, la casa i el taller del carrer Antoni M. Claret.