L'obstacle autonòmic

Els polítics espa­nyols han arri­bat a la mateixa con­clusió que el sobi­ra­nisme català. L'estat de les auto­no­mies ha arri­bat al seu límit. A dreta i a esquerra, ja fa temps que s'entona la mateixa can­ta­re­lla. I tenen raó, a parer meu. Des de la pers­pec­tiva cata­lana és incon­tes­ta­ble que l'estat de les auto­no­mies ha estat un negoci a mit­ges. Des d'un punt de vista iden­ti­tari, l'auto­no­mia ha fet molt. Almenys s'ha pogut donar satis­facció (i que cadascú triï fins a quin punt) a algu­nes rei­vin­di­ca­ci­ons històriques del cata­la­nisme. Cosa que es podria resu­mir, molt breu­ment, en l'esforç per nor­ma­lit­zar la llen­gua a través de dos dels grans ins­tru­ments de trans­missió cul­tu­ral d'avui dia: l'escola i els mit­jans de comu­ni­cació; la cons­trucció d'una admi­nis­tració cata­lana que donés satis­facció, també, a un model de benes­tar basat en les tres M: mos­sos (la segu­re­tat pública), met­ges (la pro­tecció social) i mes­tres (l'edu­cació inte­gra­dora) i, final­ment, la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació, per dir-ho d'alguna manera, de l'auto­go­vern amb la recu­pe­ració de la Gene­ra­li­tat, que era el pas previ neces­sari perquè les ante­ri­ors pre­mis­ses es pogues­sin ima­gi­nar, en el sen­tit que Bene­dict Ander­son dóna al con­cepte. És a dir: que una comu­ni­tat acaba tenint consciència de ser-ho si hi ha qui, prèvia­ment, l'ha ima­gi­nada. I la Cata­lu­nya d'avui és, no cal dir-ho, resul­tat de les dues dècades de governs naci­o­na­lis­tes, perquè l'auto­no­mia va arren­car sota la pre­sidència dels naci­o­na­lis­tes, però la Cata­lu­nya ima­gi­nada no tan sols és seva. I el cas que tot­hom reco­neix que ha estat així és, sobre­tot, un dels més iden­ti­ta­ris i que encara ara es com­bat des de l'espa­nyo­lisme nos­trat i mese­tari: la immersió lingüística, que va ser el cavall de bata­lla de la pri­mera legis­la­tura, diguem-ne la cons­ti­tu­ent, del PSUC i del PSC, ales­ho­res repre­sen­tat per la peda­goga Marta Mata.

Comença a haver-hi uns quants lli­bres que expli­quen la cons­ti­tució de l'auto­go­vern. Dei­xant de banda la col·lecció que el Cen­tre d'Estu­dis Jordi Pujol va publi­cant sobre l'obra dels governs que va pre­si­dir, amb la qual vol donar res­posta a les dis­tor­si­ons par­ti­dis­tes dels dos tri­par­tits, hi ha una lite­ra­tura més acadèmica, i per tant que pren més distància, que ha ana­lit­zat al detall el des­ple­ga­ment de l'auto­no­mia cata­lana. La mirada estran­gera no és necessària­ment més docta que la interna, però almenys té la vir­tut de no estar con­di­ci­o­nada. És per això que resul­ten interes­santíssims dos lli­bres d'autors forans sobre l'auto­no­mia cata­lana. El pri­mer és Naci­o­na­lisme i auto­go­vern. Cata­lu­nya 1980-2003 (Edi­to­rial Afers, 2008), un lli­bre en què, en parau­les més elo­gi­o­ses que no pas crítiques de Joan B. Culla, el balanç de la gestió, la valo­ració de les polítiques desen­vo­lu­pa­des pels exe­cu­tius de CiU durant 23 anys i mig, “pre­val rotun­da­ment sobre la història política de la coa­lició –després, fede­ració– naci­o­na­lista al llarg d'aquell període, i encara més sobre la història política glo­bal del país en aque­lla etapa”. Va ser això, pre­ci­sa­ment, el que va fer-me'l atrac­tiu quan l'ara pro­fes­sora Lo Cas­cio va dema­nar-me que li dirigís aquest estudi en la seva fase de tesi doc­to­ral. D'una fac­tura sem­blant és l'altre lli­bre, Nati­o­na­lism and self-govern­ment: the poli­tics of auto­nomy in Scot­land and Cata­lo­nia (State Uni­ver­sity of New York, 2007), del pro­fes­sor de polítiques publi­ques de Salut Scott L. Greer. I d'això va aquest estudi com­pa­ra­tiu. Si alguna cosa posen de mani­fest obres com aques­tes és que la mobi­lit­zació naci­o­na­lista no va entrar mai en con­tra­dicció amb l'exigència d'un auto­go­vern fort, efi­ci­ent i equi­ta­tiu. Al cap­da­vall, és molt pro­ba­ble que el model català sigui un dels més soci­al­demòcra­tes i inte­gra­dors en el con­text euro­peu. “L'auto­no­mia serà benes­tar o no serà” ha estat la divisa del naci­o­na­lisme post­fran­quista per subs­ti­tuir la vella tor­nada con­ser­va­dora tor­res­ba­gi­ana. Després es podrà dis­cu­tir això o allò, si en la qüestió dels valors (per altra part un aspecte en revisió en totes les famílies ideològiques) els uns són més avançats que els altres, però aquest canvi estruc­tu­ral del naci­o­na­lisme català és inne­ga­ble.

Ara s'ha arri­bat a aquell punt en què l'auto­no­mia no dóna més de si. L'eco­no­mista Edward Hugh, que ana­litza la deriva del món ins­tal·lat al poble empor­danès de les Escau­les, a la dreta del riu Muga, em va dir una vegada, quan Rodríguez Zapa­tero encara negava l'evi­dent crisi econòmica, que les con­seqüències de l'ine­vi­ta­ble cata­crac a Espa­nya les paga­rien les auto­no­mies. Dit i fet. Des de fa temps hi ha remors que van en aquesta direcció i que, com sem­pre, posen al mateix sac auto­no­mies amb més fanfàrria que poder i aque­lles altres que estan car­re­ga­des de com­petències mal finançades i que repre­sen­ten la, diguem-ne, plu­ri­na­ci­o­na­li­tat de l'Estat. És veri­tat que la crisi econòmica ha fet més palès que mai que l'estat de les auto­no­mies està, i per­do­nin el joc de parau­les, en molt mal estat. I no tant perquè sigui, com asse­gura Mari­ano Rajoy, “un obs­ta­cle addi­ci­o­nal” per sor­tir de la crisi, sinó perquè s'ha fet insos­te­ni­ble per culpa de la imper­fecció de la fórmula adop­tada. L'Estat no s'ha des­cen­tra­lit­zat com calia, en tot cas s'ha dupli­cat sen­zi­lla­ment perquè a Espa­nya només són fede­rals els perifèrics. Si hom és fede­ral de veri­tat, no el pre­o­cupa gens ni mica qui con­trola la fines­treta única, el que vol és que la fines­treta sigui efi­ci­ent allà on sigui. Però a Espa­nya pre­o­cupa més la pre­e­minència de l'Estat que el reco­nei­xe­ment dels drets naci­o­nals. Si els polítics espa­nyols han arri­bat a la mateixa con­clusió que els sobi­ra­nis­tes cata­lans, per què no pac­ten un divorci civi­lit­zat?