Ànims!

Vaig salu­dar Joan Solà i Cor­tassa per dar­rera vegada en l'acte d'inau­gu­ració del curs acadèmic de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, tot just fa quinze dies. Com a vice­pre­si­dent que n'era, seguia la comi­tiva, dar­rere del pre­si­dent Sal­va­dor Giner i del pare abat de Mont­ser­rat Josep Maria Soler, abans d'entrar a la sala Prat de la Riba. Aga­fat a la seva muller, l'Ade­laida, el vaig veure molt afe­blit, li vaig dema­nar per la salut i em féu algun comen­tari de cir­cumstàncies, aquesta vegada més trist que irònic. Pot­ser un “no gaire bé”. Sense atu­rar-se, ens vam donar la mà i vaig dir-li: “Ànims!”.

Ànims? A en Joan Solà, ànims? Ànims és el que jo neces­si­tava per salu­dar-lo, conei­xent-ne la situ­ació. I ànims és el que neces­si­tem ara tots nosal­tres, després de la seva mort. El dic­ci­o­nari de l'IEC, en la segona accepció diu “ànim. m. 2 Volença, intenció, coratge, espe­rit, de fer una cosa”. I exem­pli­fica: “Dóna-li ànims, que el veig molt aba­tut”. No era el cas de Joan Solà, que encara dijous de la set­mana pas­sada escri­via el seu arti­cle, el dar­rer, a l'Avui. No ho era perquè ni mal­grat la malal­tia, no ha parat, per no dir que fins i tot en els dar­rers temps encara ha alçat més la seva veu crítica, cívica i patriòtica.

No sé si va ser per casu­a­li­tat, per intuïció, per una visió sàvia o, perquè sense saber-ho, va ser ell qui encengué l'espurna que ha des­vet­llat el país. Però el cas és que l'arti­cle Plan­tem cara, del 28 de desem­bre del 2006, ha fet la seva feina i marca l'abans i el després de l'endor­mis­ca­ment. Solà l'havia escrit arran de la pro­vo­cació –vull dir, el decret– del govern soci­a­lista espa­nyol que impo­sava una ter­cera hora de cas­tellà a les nos­tres esco­les, envaint com­petències i fent-ho per allà on més ens dol. Solà estava indig­nat, san­ta­ment indig­nat –vaig escriure que això era una indig­nació “enra­o­nada, serena i ferma”– i, impla­ca­ble, sen­ten­ci­ava: “Qui intenta des­truir la llen­gua d'un poble és un ene­mic d'aquest poble”. Des d'aquell desem­bre, quan el mot d'ordre de Joan Solà sem­blava con­dem­nat a no pas­sar de ser una enra­bi­ada patriòtica més, les tor­nes van començar a can­viar. Ines­pe­ra­da­ment, des de lla­vors i cada dia més, el país ha anat apre­nent a des­fer-se de velles acti­tuds vic­ti­mis­tes pròpies de les ànimes d'esclau, i a una velo­ci­tat inau­dita s'ha anat car­re­gant d'auto­es­tima per dir prou, per plan­tar cara, per mos­trar-nos into­le­rants, com escri­via Solà, “al sar­casme, la men­tida, la humi­li­ació i l'afe­bli­ment del nos­tre país”.

És amb aquesta empenta que Joan Solà, el juliol del 2009, s'adreçava al Par­la­ment de Cata­lu­nya en uns ter­mes que, si no m'equi­voco, la ins­ti­tució no havia escol­tat mai. Solà va par­lar de la llen­gua cata­lana, però apun­tava amb clare­dat les cau­ses polítiques de la dis­sort: “La causa remota, però per­sis­tent, és l'esmen­tada acti­tud hos­til de l'espai públic on ens ha tocat viure envers tota llei de diver­si­tat. La causa més pro­pera i ama­ble, però també ja bas­tant anqui­lo­sada, inte­ri­o­rit­zada, és que vivim des de fa segles amb la sen­sació de ser un poble sub­or­di­nat”. I aca­bava: “Aquest poble no pot ni vol supor­tar ni un minut més de sen­tir-se sub­or­di­nat i escar­nit per cap altre. [...] La llen­gua pròpia del país [...], una llen­gua antiga i potent que ha traduït tota la millor lite­ra­tura mun­dial i ha con­tribuït nota­ble­ment a engran­dir aquesta lite­ra­tura, no pot ni vol sen­tir-se ni un minut més una llen­gua degra­dada, sub­or­di­nada política­ment, incan­sa­ble­ment i de mil mane­res ata­cada pels poders mediàtics, vis­ce­ral­ment rebut­jada pels altres pobles d'Espa­nya. Aquesta llen­gua no pot ni vol sen­tir-se ni un minut més infe­rior a cap altra”. Vet aquí, doncs, qui és que ha dedi­cat tota la vida a repar­tir ànims –i algun cla­te­llot– al país!

Joan Solà va voler ser aco­mi­a­dat al para­nimf de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, i no al Palau de la Gene­ra­li­tat. Ho va des­ve­lar cru­a­ment i valenta el seu jove nebot, també Joan Solà de nom, en l'acte d'home­natge de dimarts. Després de qua­li­fi­car-lo, amb encert i pre­cisió, d'home total –“qui uneix a la intel·ligència fora de dub­tes una capa­ci­tat de tre­ball des­co­mu­nal i la clare­dat de no per­dre mai de vista allò que és impor­tant”–, afe­gia: “Els polítics ens han dei­xat sols [al poble], i per això avui som aquí i no a la seu del govern del poble de Cata­lu­nya, el poble a qui tu has dedi­cat la vida. [...] avui som aquí, també, perquè aquest nos­tre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfi­trió.” I si les parau­les del nebot a l'oncle eren tallants, els aplau­di­ments que va merèixer van fer tro­nar les parets de la uni­ver­si­tat.

Com si volgués fer un dar­rer acte de rebel·lia, Joan Solà es moria el mateix dia que el català tor­nava a rebre una gar­ro­tada, ara del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya en com­pli­ment de la sentència d'aquest tri­bu­nal d'excepció espa­nyol que en diuen Cons­ti­tu­ci­o­nal. Tal com havia plan­tat cara a aquell decret espa­nyol del 2006, en un dar­rer gest de força, la seva mort escar­nia i con­dem­nava al no-res infor­ma­tiu la decisió d'aquest tri­bu­nal de sus­pen­dre uns regla­ments que, amb una timi­desa de no dir, decla­ren –sense gai­res con­seqüències– que el català és tot just llen­gua “pre­fe­rent”. Ai, els ene­mics d'aquest poble!

Més enllà de la tris­tesa per la mort d'un home savi i bo, d'un mes­tre exi­gent, d'un pro­fes­sor bri­llant, d'un patri­ota coratjós, més enllà de la pèrdua de l'espòs, el pare, l'oncle, el col·lega o l'amic, ens queda una obra sòlida i l'exem­pla­ri­tat indis­cu­ti­ble de qui sem­pre va plan­tar cara pel país en defensa de la seva llen­gua. Tenir els ànims neces­sa­ris per seguir el seu exem­ple, en la mesura de les nos­tres modes­tes capa­ci­tats, serà la millor manera de fer memòria per sem­pre de Joan Solà. Que ell des­cansi en pau, que nosal­tres segui­rem el com­bat.